La discapacitat també juga
Els reglaments federatius no estan adaptats a una societat inclusiva
El cas de la Laia, la nena amb síndrome de Down que juga com a cadet en un equip de voleibol infantil, ha obert el debat sobre la inclusió en l’esport de base. De fet, aquest bon exemple d’inclusivitat –nens divertint-se amb el joc, aprenent sobre les normes, progressant tècnicament i donant-se suport els uns als altres per créixer– ha visibilitzat una realitat social: l’esport de base no sol incloure persones amb discapacitat.
Els reglaments, per exemple, classifiquen les categories per edat. “I l’edat, per a persones amb algun retard, és una exigència que els discapacita”, indica Beatriz Gravia, psicòloga de la Fundació Catalana de Síndrome de Down. Seria com posar un nen sense discapacitat en un equip dos anys més gran.
Com a jugadora, la Laia és una excepció a Catalunya, i si la Federació Espanyola de Voleibol troba una fórmula perquè jugui la Copa d’Espanya, tal com s’ha compromès a fer el president Agustín Martín Santos, també serà una excepció a Espanya.
Cal preguntar-se què passa amb la resta de persones amb discapacitat que volen practicar algun esport. Es calcula que un 10% de la població té alguna mena de discapacitat, cosa que no es correspon ni amb l’absència d’aquestes persones a les pistes ni amb el fet que la Laia sigui una excepció quan juga en un equip d’un club de la seva ciutat.
Hi ha esports que organitzen equips de discapacitats (els tracten com si fossin un grup homogeni) que queden exclosos de les lligues ordinàries. Competeixen, si competeixen, entre ells. De fet, hi ha federacions amb diferents tipologies de discapacitat (físiques, psíquiques i intel·lectuals). Sempre queden, però, al marge de les lligues i competicions. De vegades, com indiquen els experts, els grups específics són imprescindibles perquè les regles s’adaptin a les seves situacions excepcionals. Tot i això, no és l’opció de tots els esportistes discapacitats.
Una part de la poca assistència a les activitats esportives comença durant la infantesa, quan les famílies no volen exposar els seus fills a experiències amargues. El futbol, per exemple, és un joc ràpid que requereix molta destresa, i a Espanya es juga amb una exigència excessiva, explica Javier Hernández, professor d’INEF.
Maribel Zamora, presidenta de la Federació Catalana de Voleibol, explica que es va intentar crear un equip de voleibol de discapacitats. “Teníem un bon lideratge del projecte, hi havia recursos, professors... i no es va poder fer per falta de demanda”. També està costant arrencar un segon equip de rugbi a Catalunya, malgrat l’experiència exitosa de l’únic que hi ha (Barcelona Universitari Club) i de l’entusiasme que arrenca la trobada nacional de Cullera (Alacant), on es reuneixen multitud d’equips.
La Fundació del Barça crea cada any un grup format per nens amb discapacitats de tota mena “perquè les famílies vegin que els seus fills poden fer esport com els altres”. Es treballen dinàmiques perquè tots els nens participin en els jocs i es diverteixin, modificant les regles. Juguen sota la metodologia Futbolnet –que no es refereix únicament al futbol–.
Després de l’any deriven aquests nens a clubs esportius segons els seus interessos i capacitats. “L’èxit és molt alt”, indica Mariona Miret, responsable
SEPARATS O JUNTS?
Grups units per les dificultats o bé integrats en equips ordinaris
L’EDAT O LA CAPACITAT? Les divisions de categories es podrien fer per nivell d’habilitat o capacitat
de programes del la Fundació del Barça, que creu que els pares, protectors amb els seus fills, necessiten aquest pas previ. Ja hi ha cent nens integrats en clubs.
També va néixer amb timidesa i s’està desenvolupant amb gran èxit un projecte de la Federació Espanyola d’Hoquei per a persones discapacitades. Va començar a Catalunya, es va estendre a escala nacional i ara es competeix als camps d’arreu del món. “La demanda ens ha desbordat”, expliquen fonts de la federació.
“Potser nosaltres no hem trobat la manera d’obrir la porta”, reflexiona Zamara, de la Federació Catalana de Voleibol. “La societat va avançant –continua–; ens agradaria anar davant de la vida, però no és així”. A parer seu cal anar adaptant-se als temps. Ara com ara el reglament no ho pot preveure tot. Abordar la inEn clusió de les persones, però, s’ha de fer des d’una perspectiva tècnica, social i jurídica. “La realitat i la legalitat s’han d’assemblar”, indica.
Avui la realitat és que el sistema actual d’esport formatiu a Espanya és molt competitiu, es juga per guanyar, i no afavoreix la inclusió de nens amb dificultats, amb discapacitat o sense. “Si poses la tecnificació i la competitivitat davant la diversió, l’esport es converteix en una barrera per a nens discapacitats”, apunta Miret.
Els experts troben que tampoc no pot es ofegar la competició perquè és el motor de la millora. Les federacions tenen por que, sense l’ingredient de la competició, es perdria el planter de talent futur.
voleibol es classifica per nivell de competència. En infantil, per exemple, hi ha 16 equips de primera divisió (A) i cent equips de segona (B). Les normes són iguals per a tothom, encara que per a uns l’element de competició sigui més important que per als altres.
Al club de la Laia, l’Esplugues, les dues categories coexisteixen. Ella juga al B. “El cas d’aquest equip té mèrit”, opina Javier Hernández, professor d’INEF. “Els seus pares la impulsen, ella juga, rendeix, progressa i, si ho necessita, troba suport entre les companyes, que, d’altra banda, segur que totes es donen suport entre elles”, resumeix. “L’èxit de la inclusió és tan alt que fins i tot van demanar que les deixessin jugar donant els partits als rivals, per no deixar fora una de l’equip”.
Segons Hernández, que imparteix l’assignatura Principis i bases de l’ensenyament de l’esport adaptat, no seria correcte que la federació no la deixés jugar a la Copa d’Espanya amb el seu equip. Es va suggerir que la nena pogués jugar amb l’equip de cadets, que no és el seu, amb discriminació positiva (els seus punts valen el doble, per exemple). Però, com diuen els pares de les jugadores, “seria com castigar-la, ja que la separarien del seu entorn afectiu i la farien jugar en un nivell per al qual no està capacitada”, indica David Sierra, pare d’una companya de la Laia.
A parer d’Hernández, el cas hauria de fer reflexionar totes les federacions sobre com canviar les normes per incloure nens i joves que ara queden fora. “De fet, aquests reglaments han quedat antiquats. La llei, que està per sobre de les normatives esportives, reivindica la igualtat d’oportunitats.
I la igualtat d’oportunitats, com subscriuen la psicòloga Gravia i el docent Hernández, s’aconsegueix amb discriminació positiva, com ara jugar en una categoria inferior, que els punts valguin el doble o que no es pugui placar una persona amb discapacitat si el jugador no en té.
La Federació Espanyola de Voleibol s’ha compromès no només a valorar la situació de la Laia, sinó a reflexionar sobre la inclusió i elaborar un plantejament genèric perquè la seva resolució valgui per a moltes altres persones amb discapacitat.
Les famílies encara tenen por d’exposar els seus fills a experiències massa exigents
La Federació es compromet a obrir el debat de la inclusió en el voleibol