El cas d’èxit de l’esport noruec

Noruega és un país de cinc milions d’habitants però que als últims Jocs Olímpics d’hivern, a Pyeongchang –celebrats l’any passat–, va guanyar 39 medalles i va superar potències com els Estats Units o la Xina, països molt més poblats. Precisament, la clau de l’èxit noruec és fer el contrari del que fan als Estats Units, on els nens competeixen, en el sentit més dur de la paraula, des que són molt petits, i s’entrenen com a autèntics professionals al màxim nivell possible. A Noruega, contràriament, no intenten professionalitzar l’esport infantil, i hi ha una legislació que estableix com ha de ser la pràctica esportiva dels més joves perquè es desenvolupi en un ambient tan poc hostil com sigui possible: ha de tenir un preu raonable perquè tots en puguin practicar –sis mesos d’esquí costen menys de 60 euros–, i ha de ser inclusiva. A més a més, fins que els nens no tenen 12 anys no hi ha resultats ni classificacions. No hi ha guanyadors ni perdedors, perquè els nens continuïn sent nens i no es trenquin ni emocionalment ni físicament. Al país escandinau entenen que, si la part divertida de l’esport no és el més essencial, els nens l’abandonaran, i no se sap mai on pot ser el següent campió. Només quan els joves estan emocionalment preparats per fer de l’esport un objectiu en la seva vida, i això ho decideixen lliurement, passen a centres d’alt rendiment i perfeccionament esportiu on l’exigència sí que és màxima. Finalment, tot el programa esportiu noruec es finança gràcies a les apostes esportives. De cada aposta que es fa a Noruega, un 64% es dedica a finançar clubs i programes esportius.