Identitat i pàtria
A mida que perd la mida / es va omplint de presoners/ de robinsons d’estar per casa / nàufrags enmig del merder / que viuen vides petites / en petits mons de formigó. / Així estan les coses entre Barcelona i jo.
Al meu edifici hi viu tota mena de gent. Hi ha la vídua del segon, el rus ric, la parella de metges, la d’arquitectes, la guionista, la perruquera, la funcionària, els cent i la mare que pul·lulen pels atrotinats minipisos de lloguer, els turistes del pis d’Airbnb, la família...
Les mil cares de la ciutat que cantava Joan Manuel Serrat a Barcelona i jo són totes en aquest bloc de l’Eixample.
Poc o res tenim en comú els veïns més enllà de compartir escala. Tret d’una cosa: se’ns reconeixerà perquè, negra nit, sortim d’expedició a la recerca d’un contenidor on puguem tirar les escombraries.
Des que els del com més gran és l’hòstia, més gran és la foto van deixar el barri fet pols i sense un sol contenidor en dues illes al voltant, a la meva comunitat ens estem preguntant si ells, els de la dessuadora amb caputxa com la dels amics de les meves filles, tornaran per intentar convence’ns que això de la pàtria es construeix a hòsties.
Com més sang vessa, més sembla que s’engreixa el vampir.
Hi havia alguns protagonistes del poder polític amb les mans plenes de ronya. Hi havia els governants amb els genolls amb regalims. Però ens faltava un decorat a to, un paisatge d’acord amb la cosa. Vet-lo aquí. La Barcelona enlletgida. Carrers plens d’escombraries, a tota hora, allà on hi havia d’haver un contenidor.
Parets, voreres i marquesines d’autobús continuen decorades amb les inicials A.C.A.B, All cops are bastards, una cosa semblant a una flexió del nou must polis dolentsnens bons. Ah, i encara no tenim les llambordes que falten.
Per a molts barcelonins, de naixement o adopció, el contenidor i la seva absència no són un fet anecdòtic. Tampoc les pintades. Són un símptoma eloqüent que alguna cosa va malament i que costarà de recuperar la
L’absència de contenidors no és un fet anecdòtic en una Barcelona enlletgida per una revolta sense sentit
normalitat per moltes ganes que hi posi la gent. El pitjor d’aquesta situació ve quan esclata la pregunta per a la qual no trobes resposta: I tot això, per què? Amb quin objectiu?
Això us dic, rebels, tant si sou independentistes de carrer, de despatx o d’escó, anarquistes, antisistema o el que sigui: si munteu una altra rave, que no sigui a Barcelona. Deixeu aquesta ciutat en pau perquè no s’ho mereix. Ja va advertir Warren Buffett, un home bregat en èxits i fracassos, que calen vint anys per construir una reputació i cinc minuts per arruïnar-la.
No hi ha lloc ni motiu en aquest espai privilegiat per a la revolta. Tampoc per a patriotismes essencialistes. De fet, costa distingir les pàtries de ningú en una Barcelona amb tantes identitats. Ni la dels meus veïns, ni la dels que agafen el metro cada dia, ni la dels avis que fan cua a l’ambulatori. Tots, nàufrags, presoners, robinsons enmig del merder a la recerca d’un contenidor on poder tirar les escombraries.