Reflexionant a Jerez
Francisca Méndez, coneguda com la Paquera de Jerez, va ser reina de la buleria i demanava “pinicilina” a l’apotecari per guarir un desengany amorós. “Boticario, boticario, mándeme pinicilina”. Escric aquesta columna a Jerez hores abans de tornar a Barcelona per votar, perquè aquesta terra de vins i brandis m’ha permès de reflexionar a fons. Les extenses vinyes que s’albiren des de la finca El Majuelo, antiga residència estival dels Domecq, aconsegueixen que m’oblidi dels pares i les mares de certs estudiants que han convertit Barcelona en un parvulari. Al meu costat, Juan Cortés i Ángel Piña, directius del grup Emperador Spain, actual propietari dels cellers Fundador, m’asseguren que la compra d’aquestes instal·lacions es va fer amb el cor. I l’enòleg Antonio Florido assenteix amb el cap.
Vi, brandi, cavalls, olor de botes envinades, poetes i flamenc. Perquè a mi les motos i els cotxes no m’interessen pas. Transitar per l’espectacular celler La Mezquita, que emmagatzema tot un històric i valuós soleraje, és un passeig fascinant. Botes de vi, columnes, arcs de ferradura i un grat univers d’intenses però elegants olors que t’obliguen a pensar en aquells poetes que, com el persa Omar Khayyam, van cantar al vi. Quina bona olor que fa un celler. Sobretot si qui en té cura és una dona com María Eugenia Herrera, amb el seu dolç andalús de Jerez. O com Adriana Domecq –en el seu perfil s’entreveu una dinastia–.
Transitar pel celler La Mezquita, que emmagatzema un històric i valuós ‘soleraje’, és un passeig fascinant
A Jerez la nit és propícia per parlar de flamenc. Perquè aquí també va néixer el cantaor Antonio Chacón, que va viure els anys més literaris i negres d’aquest art. Durant aquests anys van matar d’una punyalada el cantaor Juan de la Cruz, conegut com el Canario. El van matar al pont sevillà de Triana quan sortia del Café del Burrero. Expliquen que el va matar el pare de la cantaora la Rubia de Màlaga .Oque va pagar dos sicaris per a aquest sagnant objectiu.
Conversar sense presses amb Ángel Piña amb una copa de brandi Fundador Supremo a la mà obliga a recordar el consell que va donar un cert alcalde francès a Eduard VII quan era príncep de Gal·les. Eduard es va beure d’un glop el contingut de la copa, i l’alcalde, estupefacte, li va dir: “Altesa, una obra com aquesta s’ensuma, s’escalda amb la mà, es mira a contraclaror i després, després se’n parla”. Mentre estem asseguts en el que va ser el claustre del convent de l’Esperit Sant, casa de monges dominiques, jo torno a pensar en Antonio Chacón. Com a veritable artista no li agradava gravar discos. “A la merda les gravacions”. Això deia. I la seva manera d’entendre la vida l’expressava així poc abans de morir: “Quan canto no menjo pas. Jo he viscut molt lleugerament i molt bé”. Un dels seus valedors va ser el també cantaor i empresari Silverio Franconetti. Per això sempre que en la seva presència es parlava d’ell, Antonio Chacón s’aixecava de la cadira i, molt cerimoniós, es treia el barret.
“En el café de Chinitas / cantó una copla Chacón / y le contestó Juan Breva: / cantas tú mejor que yo / esa malagueña nueva”.