Tensió i diplomàcia

Joc de cartes (TV3) manté bons resultats d’audiència perfeccionant la càrrega de dramatisme recreatiu del format. El paper de Marc Ribas, el xef presentador, incorpora matisos que reforcen l’entreteniment competitiu i el toc d’humor inofensiu que ajuda que la dimensió competitiva entre els restauradors agafi volada. A diferència d’altres realities o talent shows, Joc de cartes té una intenció que va més enllà de l’estricta exhibició de retrets i enveges. Per exemple: proposa unes pinzellades de retrat sociològic de les comarques que visita o, com va passar al capítol dedicat als restaurants de les Terres de l’Ebre, aporta elements tan balsàmics com la pronúncia d’un català enriquit per localismes gairebé més deliciosos que els plats cuinats (em consta que hi ha espectadors que fan servir el repertori de restaurants que surten al programa com una mena de guia alternativa dels llocs on NO has d’anar). Per descriure els elements de tensió que alimenten l’última part del programa, quan els restauradors se sotmeten a una mena de teràpia de grup al límit de l’autocrítica maoista, una de les concursants afirma: “Crec que a la taula hi regna la falsedat”.

Perquè, de programa en programa, anem descobrint que l’estratègia es repeteix: una primera fase de diplomàcia en què les insinuacions actuen com a punyals no gaire afilats i al final, quan els concursants s’hi juguen la satisfacció del premi, la franquesa del conflicte, que és el que de debò alimenta la curiositat insaciable dels afamats espectadors.

Apple TV+, i una sèrie, Morning show, que intenta retratar les vicissituds del típic programa matinal de televisió. De sèries i pel·lícules sobre periodistes en general i programes de televisió en particular n’hi ha un munt. Algunes són tan celebrades com la trilogia d’Aaron Sorkin (The Newsroom, Sports night o l’extraordinària Studio 60 on the Sunset Strip. Aquí l’esquer principal és la participació, a mitges, de les actrius Jennifer Aniston i Reese Witherspoon. També hi participen els actors Steve Carell i Mark Duplass, amb un grau d’implicació menor que es nota fins i tot en la seva manera d’actuar, lleugerament indolent. El punt de partida és un escàndol d’assetjament sexual d’un dels presentadors de televisió de moda (Carell) i de quina manera la pressió del moviment #MeToo altera la percepció dels fets. Més oportunista que oportuna, no és cap aportació a la història de la ficció centrada en els mitjans de comunicació, però entreté sense ofendre, encara que hi ha massa escenes i girs inversemblants de guió. Un dels ingredients importants de la sèrie és la dimensió antipàtica dels personatges. És un clàssic: generar una primera impressió negativa que, de capítol en capítol, es va enriquint amb matisos que, per acumulació, ajuden a comprendre debilitats i virtuts. En aquest cas, l’antipatia inicial que generen els personatges d’Aniston i Witherspoon semblen voler aclucar l’ull als seus haters. Perquè ja se sap que, per triomfar a la televisió, el millor és sumar la passió dels incondicionals i l’odi visceral, igualment addictiu, dels detractors.

El programa té una intenció que va més enllà de l’estricta exhibició de retrets i enveges