“Hoffa era la persona més popular dels Estats Units després del president”

Al Pacino, interpreta Jimmy Hoffa

LG.L. Los Angeles

a seva jovialitat impressiona, perquè, malgrat que a l’abril farà 80 anys, Al Pacino es mou com si en tingués 40, s’asseu, es treu les ulleres, se les torna a posar, parla incansablement i amb un entusiasme que contrasta notablement amb l’aplom de De Niro. Potser té a veure amb l’alegria que sent perquè continua treballant a una edat en què molts es dediquen a mirar la tele i perquè té un paper que podria afegir una novena nominació a l’Oscar a la seva notable carrera. A més a més, una de les poques coses que encara no havia fet era treballar per a Martin Scorsese, un deute pendent que ha compensat de la millor manera.

Va aprendre moltes coses de Jimmy Hoffa interpretant-lo?

I tant. Hi ha moltes filmacions d’ell, cosa que em va ajudar molt, malgrat que no es tracta d’interpretar algú de la vida real, sinó un personatge d’un guió. De tota manera, vaig aprendre un parell de coses que em van sorprendre. Hoffa probablement era la persona més popular dels Estats Units després del president. Era tota una llegenda, generada per la seva passió per ajudar els treballadors.

Espero que això es vegi en la meva interpretació, perquè era un home que s’atrevia a desafiar qui fos. Però després va ser enviat cinc anys a la presó. Va veure què passava amb els presos i els va intentar ajudar, perquè el tractament que rebien era espantós. Però alhora... Quan jo era petit Jimmy Hoffa sempre era als diaris, la gent parlava de les seves coses bones i de les seves coses dolentes. Era una figura molt controvertida. Era l’home que s’enfrontava a John F. Kennedy i donava suport a Martin Luther King, i alhora s’associava amb gent de reputació dubtosa.

El públic el sol associar amb Robert De Niro quan pensa en una generació d’actors. Com va sorgir la relació amb ell?

Ens vam conèixer quan teníem 24 o 25 anys. Jo vivia al carrer 14 entre les avingudes B i C amb la meva meravellosa nòvia d’aleshores, Jill Clayburgh, que va morir. Ella coneixia en Robert perquè havien treballat plegats per a Brian De Palma. Un dia ens el vam trobar al carrer i me’l va presentar. Em va semblar un noi interessant, traspuava una cosa especial que no acabava d’entendre. Després la vida ens va anar unint. Les nostres carreres es van desenvolupar en paral·lel, i sempre ens comparaven. De vegades quedàvem per parlar. No sabíem com reaccionar davant la fama, i això ens va unir per tota la vida. Sempre l’he vist com un germà, i hi confio. Li he d’agrair que m’hagi aconseguit aquest paper. Tot el projecte és una idea seva.

Hoffa era una llegenda, vostè també ho és. Fer que el públic s’oblidi que està veient Al Pacino és una dificultat?

No, i ara. La feina sempre és la mateixa. Si toques l’oboè, i et fas molt famós tocant l’oboè, el que continues fent és tocar l’oboè. L’actor és un instrument que té un so particular més enllà de les circumstàncies. En el cas d’aquesta pel·lícula, el que la porta a un altre nivell és la interpretació de Scorsese. Ell pinta un món amb què està molt familiaritzat, i alhora se’l mira des d’una lent diferent, no de manera deliberada, simplement per la seva edat i per les experiències que ha tingut, i això ha generat una cosa molt especial. Un amic meu em va dir que veure L’irlandès et deixa la sensació d’haver llegit una novel·la, i això és exactament el que he sentit jo.

“De joves parlàvem perquè no sabíem com reaccionar davant la fama; això ens va unir”

Recorda quan es va enamorar de l’actuació?

Primer em vaig adonar que ho podia fer bé. Era un nen, i vaig veure que era una manera de cridar l’atenció i d’escapar-me d’algunes classes, perquè no suportava l’escola. Estava fent una obreta, devia tenir 12 o 13 anys i un home se’m va acostar i em va dir: “Ets el successor de Marlon Brando”. Jo el vaig mirar i li vaig dir: “Qui és Marlon Brando?”. Més tard, esclar, ho vaig saber. Però després van passar altres coses. Als 16 anys havia hagut de deixar l’escola, la meva mare havia mort, treballava com a missatger i no tenia lloc per viure. Era un homeless. Dormia al teatre on treballava. No sabia on em portaria tot plegat. Un dia vaig participar en una obra de Strindberg, i va passar alguna cosa. Em vaig adonar que aquesta era la feina que em salvaria la vida. Dit i fet.

“Fent Strindberg em vaig adonar que actuar era la feina que em salvaria la vida”