Neorealisme actual

Just abans que comencin a penjar els llums de Nadal, s’activen a la cartellera d’espectacles les ofertes que aspiren a incidir en el mercat de defecacions de tió, tómboles d’amics invisibles i regals d’arbre nadalenc (els Reis cauen lluny, ja de cara a la temporada de rebaixes). Els teatres públics juguen en una lliga que exigeix una certa regularitat, la Beckett becketteja i les sales dites alternatives prou feina tenen amb mantenir el tipus en aquests temps de mobilitzacions constants. En època de garrotades, el ventre dels tions de les arts escèniques excreta moltes de les propostes escapistes que nodreixen les superproduccions més comercials: circs messiànics, magopops, musicals de franquícia, concerts manèlics i comèdies de reposició. Apostes més o menys segures adreçades a un públic de banda ampla. Mainstream. De tant en tant, en aquest menú de plats estrella s’hi cola algun dramaturg que estrena una obra capaç de conquerir, també, el favor d’un públic ocasional. Aquesta temporada Pere Riera té molts números d’entrar en aquest mercat del consum nadalenc amb La dona del 600, una obra a la qual escauria el qualificatiu de neorealista si no fos un terme ja registrat. L’acaba d’estrenar al teatre Goya amb un repartiment esplèndid: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas. Cinc personatges que es mouen per l’escenari com cinc peces metàl·liques atretes amb intensitat variable per un potent imant central que és el protagonista interposat de l’obra: el Confit.

El plantejament de Riera recorda aquell conte de Pere Calders en el qual apareix un tigre en un menjador, però de seguida evoluciona cap al realisme de les novel·les de Paco Candel. El que hi ha al

‘La dona del 600’ és una obra que excel·leix en els dos components de la fórmula de la velocitat: l’espai i el temps

mig del menjador és el Confit, un Seat 600 tan detonant com un tigre, entre altres coses perquè està a la cinquena planta d’una escala de veïns. L’únic habitant del piset-garatge és un mecànic vidu (Banacolocha) que combat el dol per la seva difunta esposa (Sampietro) reconstruint al mig del menjador el cotxe que ella conduïa. Pel pati de butaques s’espargeix l’estranyesa estupefacta que emana de les filles, la nòmada metge sense fronteres (Gonyalons) que el visita per sorpresa i la sedentària funcionària (Vila) que no el visita des de fa temps malgrat viure al mateix veïnat. Riera utilitza aquesta base documental de costumisme obrer com a punt de partida. Les claus d’època són el mitjà, el pentagrama d’una partitura que acull les melodies emocionals de cadascun dels cinc personatges. La dona del 600 és una obra que excel·leix en els dos components de la fórmula de la velocitat: l’espai i el temps. És notable la simplicitat escènica amb què la història avança o retrocedeix, i excel·lent la troballa de l’espai d’intimitat que delimita l’interior d’un sis-cents per acollir les escenes d’una càrrega emocional més intensa, contrapuntades per gags de descompressió que provoquen riallades i llàgrimes. Plou i fa sol, tots cap al teatre.