La flama de Gainsbourg
Birkin aviva el seu repertori amb una orquestra de cambra a l’Auditori de Girona
Jane Birkin va ser la musa i companya durant tretze anys de Serge Gainsbourg, el noi dolent de la cançó francesa, amb qui va mantenir una relació tumultuosa des que el 1968 van gravar Je t’aime Moi Non Plus, una cançó que havia escrit originalment per a Brigitte Bardot i que es convertiria en un escàndol de proporcions descomunals, condemnada pel Papa i prohibida en nombroses emissores de ràdio. La parella es va separar el 1981 però fins que va morir, el 1991, minat pels excessos i l’alcohol, ell no va deixar d’escriure per a ella. I ella, una esplèndida Birkin de 72 anys, no només sembla haver assumit el repte de mantenir viva la flama Gainsbourg, sinó que vol fer-la viure allà on encara no ho hagi fet. Trepitjar per ell els escenaris als quals no ha pujat mai.
Aquest és el motiu pel qual, diu, ha reduït el format de la gira Birkin-Gainsbourg le symphonique, que va presentar a Primavera Sound amb l’Orquestra del Vallès, i que ara la porta a l’Auditori de Girona (avui, a les 20.30 h), acompanyada per una orquestra de cambra liderada pel pianista Nobu Nakajima. Un format més íntim, però també més manejable per poder arribar a qualsevol lloc del món. “Vull homenatjar-lo fent viatjar les seves paraules; ell no va tenir temps de fer-ho en vida. Tenia gairebé 60 anys quan va pujar per primera vegada a un escenari i no va fer més que un parell de concerts en viu”, assenyala la intèrpret.
Birkin considera que ningú com
Gainsbourg no ha estat capaç d’escriure cançons tan boniques sobre l’amor i el desamor, i que és ara quan troba un nou sentit a les paraules de Baby Alone in Babylon o Dépression au-dessus du jardin, temes que parlen de separacions sentimentals. “Llavors les cantava intentant imaginar què volia transmetre ell; en canvi ara sé el que sento jo, perquè ho he viscut”. Birkin compara el Gainsbourg compositor amb Picasso, per la seva audàcia i les seves transmutacions formals. Parla de la seva etapa blava, la seva etapa rosa, la seva etapa cubista... “Si em pogués sentir s’enfadaria. Diria ‘Oh, jo no soc tan important’. Però sí que es creia important, sí”, diu fent broma.
Per això, quan va morir d’un atac de cor, va demanar a personalitats de la política i la cultura franceses que resumissin la seva obra en un parell de frases. Estava enfadada. “Volia que els anglesos sabessin qui era. No entenien que a París el ploressin al carrer o el comparessin amb Apollinaire o Baudelaire. I això passava tant amb els adolescents com amb els taxistes. Tenia un públic amplíssim que encara avui el troba a faltar i l’enyora no només com a cantant sinó per la seva capacitat de ser políticament incorrecte”, afegeix Birkin, que acaba de publicar el segon volum de les seves memòries Postscriptum. Avui podria cremar un bitllet de 500 francs a la televisió per protestar pels impostos? “Actualment som més acurats amb el que fem o diem; d’alguna manera ens autocensurem. És veritat que en aquella època no et plantejaves com es prendrien les coses els altres, però segurament se sentirien tan sorpresos dels seus excessos com ho farien avui”, conclou.
“A Anglaterra no entenien que a París el ploressin als carrers o el comparessin amb Apollinaire o Baudelaire”