“T’estimo, Àlex”
Gabriel Masfurroll conserva l’ànima del seu fill, mort el 1985 El que embelleix al desert és que amaga un pou en qualsevol lloc Antoine de Saint-Exupéry, El petit príncep
–Quan va néixer l’Àlex, el 1982, ens va costar d’assimilar-ho. Sobretot, a mi. Vam buscar un pediatre que ens donés esperança, que ens digués el que volíem sentir. Un d’ells ens va dir: “El que té l’Àlex no és síndrome de Down, és mosaïcisme. Té una sindromia, però no la trisomia 21”. Paraules... Un s’agafa a la taula de salvació. Els problemes són problemes fins que els assumeixes. Llavors es converteixen en circumstàncies de la teva vida. Qui no té circumstàncies?
Àlex Masfurroll va estar tres anys en aquest món. Ens havia acompanyat en els primers anys vuitanta, un temps encara fosc, almenys en l’atenció d’aquestes patologies. Avui, Àlex Masfurroll tindria 37 anys. Gabriel Masfurroll m’explica que alguns, quan el veien venir amb el nadó al cotxet, es canviaven de vorera:
–Suposo que no devien saber què dir-me. Llavors no es parlava de síndrome de Down. Un nen com l’Àlex era un mongòlic o un subnormal. I ho deien amb menyspreu.
–Eren amics, coneguts...?
–Com diria Josep Pla, hi ha coneguts ihi ha saludats. Aquests eren saludats. Sap què va passar quan va morir l’Àlex? –...? –Alguns saludats ens van dir: “Doncs, millor”. “Quina sort”. “Quin alleujament”. Però escolti, que no! Que s’havia mort el nostre fill, i era exactament igual que qualsevol altre!
–I la seva família, com ho va viure?
–Ens vam repartir els papers. La Cris, la meva dona, s’hi va abocar. És infermera. Va canviar els hàbits. Es va centrar en l’estimulació precoç de l’Àlex. El nostre fill Gaby, tres anys més gran que l’Àlex, ho va patir especialment. Quan va morir l’Àlex, després d’una pneumònia i una aturada cardíaca fulminant (va ser un fet inesperat, no comú), ens van trucar de l’escola d’en Gaby. Ens van dir que el nen jugava a fer enterraments. La Paola, la germana petita, també el porta amb ella. –I vostè? –Jo vaig accedir a la Fundació Catalana de la Síndrome de Down. Em vaig involucrar en la reforma de la Lismi, la llei d’Integració Social dels Minusvàlids. Però, sap què? –Digui’m... –No recordo res del que va passar en els dos anys posteriors a la mort de l’Àlex. D’allò em queda una nebulosa. El nostre fill se n’havia anat, i a casa no se’n parlava. –En cap moment? –Ara no tinc cap problema a explicar-ho. Però durant vuit o deu anys, la figura de l’Àlex pertanyia a una cosa molt íntima. No vèiem els seus vídeos. –I ara? –Tot va canviar quan vam crear la fundació, el 2006. Se’ns va ocórrer anomenar-la
Fundació Àlex. I per això, calia donar a conèixer la història de l’Àlex. No volíem veure els seus vídeos, però els vam desenterrar. I allò ho va canviar tot. L’Àlex va tornar a la vida. Els nets, en tinc tres, parlen de l’oncle Àlex. I ara ell està a tot arreu.
–Quan va néixer l’Àlex, vostès n’eren conscients?
–Estadísticament hi havia un 0,00001% que ens passés. No teníem antecedents. La meva dona tenia 26 anys i jo, 29. El naixement va portar coses dures i altres de bones. No tindríem la fundació. No ajudaríem el proïsme. Si tots hi posem granets, la platja serà bonica. (...) Dijous l’Àlex ocupava el centre d’una gran sala a l’hotel Arts, l’escenari de la primera Gala Benèfica de la Fundació Àlex, sota el lema “Perfectly imperfect”, amb l’auspici de Marriott Business Council.
Gabriel Masfurroll sembla un home del renaixement. Al seu despatx conserva una guitarra de Paco de Lucía. Presideix el consell d’administració de la Clínica Mi Tres Torres. Presideix el consell social de la UAB. Va ser directiu del Barça durant quinze anys: va tenir càrrecs en els temps de Núñez, Gaspart i Rosell. Es va llicenciar en Econòmiques.
I escriu. Publica columnes quinzenals al Marca . La secció es titula Cartas a Àlex. Es permet un últim paràgraf en català. L’últim paràgraf en català, al Marca! I sempre tanca les columnes amb una frase: “T’estimo, Àlex”. També fa llibres. Acaba de publicar L’audàcia de viure (Cal·ligrama, de Penguin Random House). –De què tracta? –És la meva autobiografia, a partir dels 65 anys. Sembla que, quan arribes a aquesta edat, has creuat una línia i et porten al desballestador. T’has de reposicionar i plantejar el futur. El llibre m’ha fet reflexionar sobre la meva vida. Ara em permeto deixar coses que ja no he de fer i centrar-se en d’altres. Em permeto tornar a l’Àlex: –La Fundació Àlex, a què es dedica? –Fa un mes va venir a Espanya un nen de l’Argentina. Tenia càncer i malformacions a cames. Vam evitar-li l’amputació de la cama. El nen farà vida normal i ha conegut Messi. Ajudem nens amb síndrome de Down i altres amb discapacitats físiques. Fem de l’esport un integrador social. Practiquen vela, natació, atletisme, hoquei herba o boccia, una mena de petanca adaptada.