La mentida com a arma política
Ha acabat ja la campanya electoral del 10-N. Però encara ressonen les inexactituds o mentides que en el seu transcurs s’han utilitzat com a arma política llancívola. Tant per desacreditar l’adversari com per entabanar el votant. La mentida és part de la conducta humana des del principi dels temps. Però ara ha agafat una altra dimensió, amb efectes de més potencial. L’ús extensiu de les xarxes socials, la credulitat de molts usuaris fins i tot davant fets inversemblants i els escassos escrúpols de determinats agents formen un còctel que pot resultar molt indigest.
Aquesta mateixa setmana han destacat algunes inexactituds o falsedats que han marcat l’actualitat política. Per exemple, l’afirmació del president del Govern en funcions respecte al paper de la Fiscalia, que va sembrar el dubte sobre la independència del poder judicial i que posteriorment el president va atribuir a un error seu. O, per exemple, l’anunci del líder del PP sobre la recuperació per part del Govern central de la competència sobre presons de la Generalitat, que si fos cert obligaria a una reforma de la Constitució i de l’Estatut que no s’ha fet. Una cosa semblant es podria dir sobre la proposta (PP, Cs i Vox) d’il·legalitzar els partits “separatistes”. Són qüestions molt serioses que exigeixen molta més prudència, almenys entre els qui no desitgen continuar afegint llenya al foc.
També l’economia sembla terreny adobat per a la incontinència verbal d’alguns polítics. Des de les estimacions de Pablo Iglesias sobre el deute dels bancs pel rescat, que va xifrar en 60.000 milions d’euros, quan en realitat una tercera part seria deute privat, fins a les afirmacions de diversos polítics sobre un suposat augment de l’atur des que Pedro Sánchez va accedir a la Moncloa. Totes elles falses. Hi ha altres aspectes de la campanya en els quals s’han llançat inexactituds o mentides que són fàcilment perceptibles. Per exemple, en matèria d’immigració o de violència de gènere (Vox), quant a la utilització d’espies (en realitat, eren tècnics demoscòpics) per estudiar la presència de la llengua catalana als patis de les escoles (PP), o sobre la denúncia d’aspectes inexistents en el frustrat pacte de Pedralbes entre el Govern central i la Generalitat, el desembre de l’any 2018. O l’afirmació del cap de llista d’ERC, Gabriel Rufián, que Amancio Ortega, Ana Botín i Juan Roig guanyen més que quinze milions d’espanyols. Totes elles allunyades de la realitat.
Encara que, com s’ha vist, la mentida és una pràctica transversal, el cert és que l’extrema dreta és la que amb més assiduïtat utilitza aquest mitjà improcedent de fer política. En el cas concret de Vox, la seva versió de la realitat és en diversos aspectes una fal·làcia, des del suggeriment d’eliminar les autonomies per pagar les pensions –un assumpte que mereix ser tractat amb molta més responsabilitat– fins a l’afirmació que l’augment de la immigració ha implicat un increment de la delinqüència, quan des del 2000, a l’inici de l’última onada migratòria cap a Espanya, els índexs de delinqüència han baixat. N’hi ha prou amb revisar les dades de l’Institut Nacional d’Estadística per desmentir aquestes falsedats.
Ni la mentida, ni les mitges veritats, ni les acusacions no fonamentades, ni els anuncis d’impossible materialització, ni altres formes retòriques relacionades amb l’engany polític no són acceptables en els mitjans de referència que, com La Vanguardia, estan compromesos amb la informació rigorosa i, per tant, rebutgen de totes totes les asseveracions que circulen malgrat que no tenen cap base verídica. És veritat que les fake news proliferen arreu i que han provat d’adquirir carta de naturalització en aquesta campanya electoral. Però també ho és que és imprescindible lluitar contra elles i denunciar i demostrar-ne la falsedat. Per restablir la veritat i, també, per censurar els qui amb elles intenten enganyar els ciutadans.
L’extrema dreta utilitza
amb més assiduïtat aquest mitjà improcedent
de fer política