Reflexió

La jornada de reflexió preelectoral és una antigalla dels temps prehistòrics en què les influències d’ultima hora depenien de mítings, propaganda o sondejos més o menys trucats.

Avui dia, els moviments d’opinió són sobretot dependents dels missatges i els contramissatges de les xarxes digitals, que no paren mai.

Tot i així, és una bona idea tenir un moment de reflexió abans de votar o no votar, per bé que hi ha moltes maneres de reflexionar. Perquè queda tan poc de la democràcia realment existent que cal preservarne alguns elements, com les eleccions, fins i tot esbiaixades per lleis electorals a la mesura dels partits conjunturalment dominants i per la influència dels diners i dels mitjans de comunicació en l’opinió pública. Les eleccions periòdiques i controlades legalment són una condició necessària, tot i que ni de bon tros suficient, per preservar una mínima higiene de la nostra delegació de poder. Per això, llevat que el seu enuig sigui tan majúscul que no es vulgui ni molestar a votar, és un signe de responsabilitat fer-ho encara que sigui amb un vot nul o en blanc. Per cert, que no és el mateix. El vot nul (posar un missatge a la papereta o qualsevol alteració) no es comptabilitza. Es pot interpretar com un rebuig del sistema en el seu conjunt. És una forma d’abstenció activa. En canvi, el vot en blanc (lliurar un sobre tancat sense papereta) es comptabilitza com a emès i vàlid, i pot tenir conseqüències, en elevar el nombre total de vots sobre el qual es calculen els percentatges de cada partit. Així es perjudica candidatures molt minoritàries que no arriben al llindar eliminatori del 3% en una circumscripció. I pot afectar el nombre d’escons de cada partit segons la distribució pròpia de cada província, per bé que en aquesta situació no hi ha una regla general perquè el càlcul de les restes varia segons l’esmentada distribució. Total, que anar a votar conscientment és un gest actiu, encara que no convenci ningú, per almenys poder queixar-se amb raó.

És més, tenint en compte la gravetat de la situació planetària, espanyola i catalana, des de l’habitabilitat del planeta fins al ressorgiment dels monstres del feixisme i la violència, des de les institucions i contra elles a múltiples països, és un deure moral, més que polític, que cadascun ens pronunciem. I crec que ho hem de fer en funció del que pensem de debò, no a partir de criteris tàctics o de suposada utilitat. No és útil donar el nostre vot a una opció perquè és aparentment menys dolenta que una altra. Amb aquesta lògica no sortirem mai del laberint de càlculs en què ens hem ficat perquè no tenim tota la informació que els poderosos tenen. Jo voto amb el cor, no amb el cap, perquè almenys em quedo satisfet del que he dit. Deixem als polítics les seves estratègies d’aprenents de Maquiavel en què se solen equivocar perquè prediuen comportaments a partir de dades antiquades en un món en complet canvi cultural i polític.

I com més superen les xarxes socials en influència els missatges mediàtics de mitjans de comunicació freqüentment esbiaixats, més difícil resulta muntar el tigre de la manipulació electoral, perquè les fake news tenen efectes impredictibles. Per això estan sorgint arreu del món moviments que desborden la política tal com era, perquè milions de persones no es reconeixen en el que els transmeten des del poder de l’Estat. I per això mateix si encara volem regenerar la política, evitant la perillosa deriva que els carrers hagin d’assumir la responsabilitat de la cosa pública, és important ser autèntics, ja que la majoria dels polítics no ho són. Potser aleshores els polítics a qui encara els agradaria ser fidels als seus principis i als seus discursos, en lloc de modelar-los segons el màrqueting electoral, poden reaccionar i pensar que una altra política és possible i alinear-se amb aquells ciutadans amb qui comparteixin valors i decisions. O sigui, que en la situació actual de crisi de legitimitat política, són els ciutadans els que haurem d’anar reeducant els polítics i no al revés. Esclar que aquesta situació condueix a una fragmentació del sistema polític perquè ha de tenir en compte la diversitat interna de cada societat. Però permet autentificar la decisió col·lectiva en lloc d’imposar una uniformitat forçada pels aparells polítics que falseja la societat tal com és. Sorgeix llavors el fantasma del bloqueig potencial, de la paràlisi de la governança. Però aquest perill té el seu antídot: la negociació, el compromís i la coalició. Pràctiques absolutament necessàries en les democràcies actuals en les quals s’han anat fonent les hegemonies imposades al llarg de la història.

Perquè quan les societats canvien, sobretot a partir de les noves generacions, necessàriament han de canviar les seves expressions polítiques. Així que caldrà jubilar aquells partits que han donat de si el que podien i ara representen un obstacle a l’expressió dels ciutadans i per tant a la continuïtat de la democràcia. La qüestió no és l’edat dels partits, sinó la seva capacitat d’adaptació al curs de la història. Però perquè aprenguin aquest curs, només els ciutadans, no els seus costosos gurus, els podem dir on som.

Hem de votar en funció del que pensem de debò, no a partir de criteris tàctics

o de suposada utilitat