Pel que fa a la ira

Fa uns anys, vaig escriure uns contes per a nens petits i un es titulava El tros enrabiat i anava d’un nen que no sabia per què uns dies estava content i d’altres no, i la seva mestra de l’escola li explica que tots tenim a dins un tros enrabiat que de tant en tant surt i aleshores cridem i fem enfadar a tothom, però que si ja ho sap, el podrà controlar deixant-lo sortir una mica i prou, i després dir-li que ja n’hi ha prou, i que cal viure amb això.

Per què la ràbia? Doncs perquè és existencial, sabem per la consciència que hem de morir i també que podem patir, i això ens genera temor i ja se sap que la ira i la ràbia són directament filles de la por. Encara que, en això de la ràbia, també hi ha graus: ràbia de nen petit que vol una cosa que no pot tenir; ràbia de l’adolescent que està contra els seus pares pel seu procés d’individualització; ràbia dels adults perquè les persones que tenen al seu costat –siguin família o no– no es porten com ells volen; ràbia perquè la vida és difícil –Freud ja deia que no prometia un camí de roses–; ràbia pels límits en la salut, en l’edat i en l’envelliment i mil coses més.

Però si deixem que la ràbia ens colonitzi, creixerà com una taca d’oli i la vida se’ns escaparà entre els dits, perquè el contrari de la ràbia és precisament tot el que és vital: la creació, el coneixement, la curiositat, l’aprenentatge de qualsevol cosa, la contemplació de la bellesa de la naturalesa; la relació amorosa; l’amistat; l’art, i per damunt de tot, la música que acompanya les paraules d’afecte i les presències amables, encara que siguin silencioses. La ràbia només vol soroll, i el soroll omple l’espai sense possibilitat que hi hagi res més, o sigui, que té un efecte letal per al desenvolupament de la vida.

La vida no és ni bona ni dolenta, senzillament és i prou, i cadascú la viu segons el sentiment dominant que porta a dins. Hi ha aquella frase coneguda d’un personatge odiós que deia “si no m’estimen, almenys que em temin” i es dedicava a fer mal.

Tots som temporals i potser el més intel·ligent és viure la vida per on transitem el millor possible per a un mateix i per als altres, perquè tots compartim el temps que se’ns ha donat.