Vigílies espanyoles
Voldria trobar les paraules més temperades aquest dissabte per expressar el que penso davant la crucial jornada de demà. Sense apujar el to ni desqualificar ningú ni a res. Però sí amb claredat. Ho concreto així:
1. Crisi política a Catalunya. Ve definida per aquestes notes: a) El poder es troba avui al carrer, com ho proven l’incendi de Barcelona i els recents i greus enfrontaments violents; fet que provoca al seu torn una fallida de la seguretat, que enfonsa les seves arrels en un clima sorgit pel qüestionament durant dècades de la democràcia espanyola, de la Constitució i de les institucions, al servei d’un projecte independentista primer ocult i després manifest, amb tota la deslleialtat constitucional que això comporta; tot plegat, el carrer està avui en mans dels CDR i de la CUP. b) El desprestigi de les institucions, manifest en la concurrència alhora d’un president activista, amb un únic projecte que s’esgota en “ho tornarem a fer”; un Govern dividit i estèril; i un Parlament fracturat, sectari i desconnectat de la meitat del país, que és incapaç d’aprovar els pressupostos. c) L’actual línia política la marca la CUP, i es limita a censurar l’actuació dels Mossos i a exigir l’amnistia de tots els condemnats pels esdeveniments de la tardor del 2017. d) L’únic poder institucional que resta avui a Catalunya és el poder residual dels Mossos d’Esquadra, exercit en defensa de l’ordre legal i obeint els seus comandaments orgànics, i el poder subsidiari i reactiu de l’Estat, exercit a través del poder judicial i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat.
2. Crisi política a Espanya. Es manifesta en: a) Un recurrent bloqueig institucional que ha provocat la celebració de quatre eleccions en quatre anys, i està causat per la sobreactuació permanent d’uns líders atents només al seu interès personal i partidista, que desemboca en la radicalització dels partits i en una absoluta incapacitat de pacte. b) L’existència de molts i greus problemes que no s’afronten: un, de caràcter estructural i urgent, que és el problema espanyol de l’estructura territorial de l’Estat, és a dir, del repartiment del poder, que ha esclatat ara a Catalunya; i d’altres, de fons i també inajornables, com el deute públic,
les pensions, l’atur, la reforma laboral, la creixent desigualtat que erosiona la classe mitjana, el sistema fiscal, el sistema educatiu, el pla energètic…
3. El que hi ha en joc. No hi ha cap règim polític que suporti una prolongació indefinida de dues crisis polítiques com les descrites. Fa uns dies, una manifestació d’estudiants recorria la Via Laietana barcelonina amb una pancarta principal que deia: “Tombem el règim del 78”. Aquí rau el nucli central de la crisi, el qüestionament del règim del 78 per aquells que veuen en el seu desballestament l’oportunitat de realitzar els seus projectes: els independentistes i les esquerres radicals que, amb diferents versions, professen el constructivisme autoritari com a única fórmula vàlida per resoldre els problemes generals. D’aquí ve l’aliança més o menys explícita però permanent entre independentistes i esquerres radicals: tots volen destruir el sistema. D’aquí els seus atacs a la transició, a la Constitució i a la monarquia. I d’aquí la impossibilitat que uns i els altres accedeixin al govern d’Espanya: la crisi institucional estaria servida.
4. Resultat previsible. No variarà gaire, per blocs, del de les últimes eleccions, sense atribuir ni de lluny a cap partit la majoria absoluta. D’això es desprèn que els líders hauran de negociar per assolir algun tipus de pacte que faciliti la governabilitat del país. La situació actual és d’emergència. No es pot perdre més temps. Cal afrontar tots els problemes. No per bloquejar-los o camuflar-los, sinó per plantejar-los i donarhi solucions. Però per això fa falta una cosa que ara com ara no es té.
5. Necessitat d’un govern fort. Això és el que avui fa falta a Espanya. Un govern fort no per reprimir i oprimir, sinó per fer política, resoldre i decidir. Un govern, en suma, que mani. Democràticament, per descomptat, però que mani de veritat, és a dir, sense eludir les qüestions i intentant solucionar-les amb aquella autoritat que només proporciona l’exercici democràtic del poder. Però per això seria necessari un govern de coalició o, almenys, un pacte de legislatura, entre aquells partits que continuen creient en Espanya com a nació i defensen l’Estat que l’articula jurídicament. Una cosa que exigiria dels seus líders coratge i generositat. És molt demanar?
Fa falta un govern fort no per reprimir i oprimir, sinó per fer política,
resoldre i decidir