Democràcia ‘jokeritzada’
Fa 30 anys va caure el mur de Berlín sota el pes de l’opressió que suportava. El liberalisme i la democràcia es van enfilar llavors sobre la runa del comunisme i una explosió de joia col·lectiva va proclamar el final de la història. La il·lusió que va portar la derrota del totalitarisme soviètic va tornar a la llibertat la seva fertilitat arran de dècades de guerra freda. Després, van venir l’11-S, la guerra de l’Iraq, la invasió de l’Afganistan, el gihadisme global, la crisi econòmica i financera, la digitalització siliconitzada del capitalisme i la desolació climàtica. Un cúmul de contrarietats que han desencadenat les fúries del populisme i l’antipolítica a tot Occident. Fins al punt que la credibilitat de la democràcia liberal pateix, en aquests moments, un deute de desconfiança tan gran que ha de pagar cada dia interessos lleonins de malestar i por que percudeixen sobre una ciutadania que està cada vegada més disposada a abraçar l’ordre i la seguretat al preu que sigui.
El balanç de la bel·ligerància populista corca la fortalesa legitimadora de la democràcia. L’arracona i l’assetja, pressionada per una ira popular que tira pedres contra la institucional i tat i llança còctels molotov contra el relat de la modernitat. El conflicte social desborda la capacitat reformista de la democràcia liberal. El més alarmant és que aquesta es veu qüestionada pels qui més la van defensar històricament: les classes mitjanes. Un fenomen que desemboca en una ira reaccionària que neix del ressentiment de sentir-se proletaritzades emocionalment per una desigualtat que ha renascut qualitativament i que s’ha acarnissat amb elles. La deserció de les classes mitjanes de la moderació i la seva entrega a la ira que alimenta el populisme reaccionari són conseqüència de diversos factors, tots ells relacionats amb la transformació digital del model econòmic i el gradual col·lapse dels seus ingressos reals. Un fenomen inquietant sobre el qual va prevenir Barack Obama en el seu discurs de comiat presidencial el 2016, quan va afirmar que la robotització i la intel·ligència artificial posaven en risc el 60% dels llocs de treball als Estats Units. El debilitament de l’estatus de la classe mitjana es nota sobretot en la relativització del pes de les rendes del treball en el PIB de les economies desenvolupades i, associat a això, en la privació d’oportunitats d’ascens social que proporcionen l’educació i l’estalvi.
Una situació que mina la confiança en el progrés i en el futur de les classes mitjanes al constatar a la pell de les generacions més joves la proletarització de les seves expectatives de vida. L’experiència qualitativa de la desigualtat, més que la desigualtat mateixa en termes quantitatius, és el que està desestabilitzant el pacte social que va afermar l’Estat de benestar. La revolució digital està trencant les costures de serenitat i l’acceptació del sistema democràtic que manifestaven les classes mitjanes i les classes treballadores qualificades.
La intel·ligència artificial i la robòtica incrementen la competitivitat econòmica mitjançant l’automatització, però a canvi que les rendes del treball caiguin. D’aquesta manera, s’ha ajornat el repte de l’atur tecnològic, però sense neutralitzar la inquietud que produeix la seva amenaça. Aquesta circumstància és el que provoca la desafecció de les classes mitjanes al transformar la seva inquietud en ira. Una resposta que té a veure amb la constatació que es redueix el seu poder adquisitiu i es frustra la promoció de la mobilitat social.
La democràcia es jokeritza. El relat que dibuixa Todd Phillips i que protagonitza Joaquin Phoenix a Joker ajuda a adjectivar plàsticament el fenomen al qual ens enfrontem. Estem davant la resignificació del mite del desordre. Un mite que, com planteja Georges Balandier, acompanya els moments en què “una fractura trenca l’acord de l’home amb la societat i la cultura, quan pren forma el projecte d’un nou començament, d’una recreació per la qual tot es troba en joc: les relacions dels homes amb les potències que els dominen i les seves relacions mútues”.
Precisament, la desigualtat qualitativa que projecta la digitalització uberitzada del capitalisme explica que el 10% de la població nord-americana acumuli el 50% de la renda. Aquí resideix, precisament, aquesta percepció de fractura igualitària de la democràcia que es transforma en una experiència emocional que fa del vot una revenja antisistema. És llavors quan la democràcia es jokeritza i muta la ira en una recerca d’ordre que anivelli tothom sota un poder irresistible. La causa del fenomen cal buscar-la en el fet que la democràcia i la desigualtat, per principi, no encaixen bé. El relat de legitimitat que fonamenta el govern basat en un home, un vot no gestiona bé situacions de desigualtat material que desmenteixen ostensiblement aquest principi polític.
Tocqueville ho sabia bé. Ho va advertir setmanes abans que esclatés la revolució del 1848. Llavors, va prevenir el govern de Lluís Felip d’Orleans que dormia sobre un volcà. Les classes obreres, deia, estaven inquietes i tenses. Una realitat que es palpava als carrers, als cafès, en les converses. La gent es queixava i s’enfadava amb la política organitzada i amb el govern. Aquest, embrancat en el soliloqui de governar, no escoltava les emocions que creixien al cor de les classes més desfavorides. Per això va preguntar als ministres a l’Assemblea Nacional francesa: “No sentiu com repeteixen sense parar que tot el que està per sobre d’elles és incapaç i indigne de governarles; que la divisió de béns duta a terme fins al present al món és injusta; que la propietat reposa sobre bases iniqües?”.
Unes setmanes després va venir el desenllaç. La ira continguda es va carregar la monarquia liberal que havia estat aclamada el 1830. Ho va fer una onada d’ira social que va canalitzar la revolució cap a l’ordre d’una democràcia populista que va ser batejada com a cesarisme bonapartista. El populisme es va fer dictadura per aclamació d’unes classes populars que van resoldre la seva ira i impotència sota la forma d’una obediència igualitària. Un esdeveniment que torna a ser avui dia una possibilitat de la mà d’una democràcia jokeritzada que transforma la ira de les classes mitjanes en l’anhel ressentit d’una dictadura. Una possibilitat que pot fer-se real si finalment la barbàrie populista trenca la fina línia vermella de resistència liberal que encara ens protegeix institucional ment malgrat les baixes que es produeixen a les seves files i que no poden restablir-se al mig de la seva fatigada resistència.
La revolució digital està trencant l’acceptació del sistema democràtic per les classes mitjanes
La fractura de la igualtat es transforma en una emoció que fa del vot una revenja antisistema