I demà, molt d’oommm...

Comences buscant un acudit publicat durant la Guerra Civil (que ja té collons), trobes un rebut de l’any 1938 i acabes en la serendipitat. És una circumstància xocant que consisteix, per entendre’ns, a transitar per una carretera que creus que és la bona i creuar-te amb una drecera que et porta a alguna cosa millor. L’objecte és un exemplar d’En Patufet (la revista catalana gènesi de la idea del TBO) inclòs en un volum de tapa bordeus. Les pàgines de conglomerat, més grises que el paper higiènic El Elefante, fan olor de ranci i el nen amb barretina que es toca el nas i calça esclops de fusta escapa de la portada. Preu, quinze cèntims.

Trobo l’acudit en dues tintes, vermella i negra. Mala definició i dibuix borrós (es veu que en plena guerra ja no quedava pressupost suficient). L’acudit? Un home de bata blanca, en un laboratori, li diu a un altre: “Acabo d’inventar un específic amb el qual guanyaré una fortuna”. L’altre interpel·la: “I quina malaltia cura aquest específic?”. Resposta: “Ui, la malaltia encara no l’he inventat!”. Humor a la Guerra Civil! Avui seria la delícia de la monja

Forcades en la seva croada contra les farmacèutiques. I aquí arriba la serendipitat. Entre les pàgines del volum apareix un paperet amb textura de ceba. És el rebut d’una subscripció d’En Patufet abonat pel Reial Club de Tennis Barcelona quan estava a Ganduxer. Any 1938. A l’esquerra, a baix, apareix amb claredat un segell: “Patufet, diari popular, empresa col·lectivitzada. CNT/ UGT”.

L’octubre del 1936 la CNT va pactar amb UGT i ERC el decret de Col·lectivització i va establir la primera normativa reguladora: totes les empreses de més de cent treballadors s’havien de col·lectivitzar obligatòriament. En fi, que en aquest cas, l’humor era de tots i de ningú.

La resta del Patufet d’aquell novembre pretèrit inclou les seccions habituals, d’Hug de Riberol a les inefables

Pàgines viscudes amb dibuixos de Junceda. També s’anuncia una companyia d’assegurances, societat anònima, de títol hilarant: “El Porvenir de los Hijos, Fontanella, 9”.

Pertanyo a una generació i fracció social educada en l’eufemisme. Quan algú et deia que era anarquista és que era de dretes, si utilitzava l’expressió “gent d’ordre”, conservador, i si t’aconsellava “no et signifiquis”, llavors era ta mare. Així que, sisplau, passi el que passi demà, que no ens col·lectivitzin l’humor i cadascú rigui del que pugui, si encara queda res per fer-ho.

I prenguin-s’ho amb molt d’oommm... Bona jornada de reflexió.

Passi el que passi demà, que no ens col·lectivitzin l’humor i que cadascú rigui del que pugui