Margarita ‘Curie’
De vegades una es lleva amb notícies de pèrdues per a la humanitat. Em va succeir dijous passat amb la mort de Margarita Salas. La dona, tal com va dir una vegada María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), “que va portar a Espanya la biologia molecular”. Margarita Salas hauria d’haver estat eterna, i això ho dic jo. Curiós que el seu cor decidís deixar de bategar el mateix dia, un 7 de novembre, en el qual va néixer una altra gran dona de la ciència, Marie Curie (1867-1934), quan alguns l’anomenaven la Marie Curie nacional. La doble premi Nobel també va treballar en equip amb el seu marit, com Salas, que es va traslladar a Nova York amb el seu, on, un temps després, va començar la investigació sobre el virus Phi29 que l’acompanyaria més de cinquanta anys i que tant ha ajudat a amplificar el coneixement de l’ADN.
Parlant de premis, no creia en els miracles i per això no va pensar mai que un dia li poguessin donar el Nobel, però sí que va pensar en un que no va arribar, el Princesa d’Astúries: “És la meva assignatura pendent, però sé que no me’l donaran... I sí que crec que me’l mereixo, perquè a aquesta altura sí que hi estic...”. Va ser innovadora i valenta com per creure en el que feia malgrat que al seu director de tesi, el bioquímic Alberto Sols, li costés de considerar-la encara que anava recomanada per Severo Ochoa: “Bah, una noia. Li donaré un tema sense importància i si el deixa no passarà res”, va ser el primer que va pensar el primer dia que es va presentar al seu despatx. Ella va ser mare tardana i va rebre també crítiques del seu entorn i de la societat, que jutjava massa en aquell temps la mare treballadora: “No em vaig sentir mai culpable per no estar més temps amb la meva filla, perquè sabia que estava molt ben atesa”.
La científica més prestigiosa del nostre país ens ha marxat, havent confessat en més d’una ocasió la seva por de la mort perquè no creia que hi hagués res més enllà: “Alguns em diuen que el meu marit m’està veient. Tant de bo tingués aquest consol. Seria més feliç”. Ella es va acollir a les coses empíriques i demostrables tota la seva vida, arriscant-se, tot i això, a vaticinar a mitjà termini les claus del cervell com la gran troballa de la ciència: “El que fa que es tinguin sentiments i pensaments. Aquesta seria la clau per al futur”. Una ment prodigiosa, inquieta i activa fins al final. Va arribar a ser acadèmica i va reconèixer la discriminació, encara que estava en contra d’aplicar quotes. Ella ha estat un gran referent per a tothom, però sobretot per a les dones de ciència a Espanya.
Innovadora i valenta, Salas era la científica més prestigiosa del nostre país