ORIOL SÁNCHEZ 17 ANYS

Quan tenia 12 anys, l’Oriol va escoltar una conferència de Víctor

Saura, pare d’un nen amb síndrome de Down, que parlava de la passió del seu fill: el rugbi. En Martí jugava en un equip mixt

format per persones amb discapacitat i sense. A l’Oriol, també amb síndrome de Down, se li van il·luminar els ulls. Havia tingut una malaltia que l’havia deixat assegut en una cadira de

rodes durant sis anys, i ja no podia tornar a jugar a futbol al nivell dels seus companys. Així doncs, es va apuntar a l’equip inclusiu del Barcelona Universitari

Club (BUC), que s’entrena a La Foixarda. I va descobrir la

passió pel rugbi. El seu entrenador, Diego Dunjó, va observar la seva constància en el progrés i va ponderar el seu caràcter inquiet i competitiu. Així va passar a la lliga ordinària, amb un cert vertigen dels pares. Van

superar la por de les lesions mirant el seu altre fill, que juga a bàsquet. El rugbi, a més a més, és un joc noble, d’aparença violenta però molt tècnic. “Ara només vol jugar en camp gran, li agrada que li exigeixin cada vegada més, és molt competitiu”, explica la seva mare, la Mercè. Fa quatre anys que és a la sub-14, on juga amb

nois i noies més joves que ell. “No es nota la diferència d’edat perquè hi ha companys que són més alts –indica–, però juga al seu mateix nivell i no li fan cap

altra excepció que l’edat”. Competeixen a tot Catalunya,

surt a tornejos nacionals i internacionals. El pròxim, per Setmana Santana, a Irlanda. “Quant durarà? No ho sabem, però mentre s’ho passi bé...”.