Supernoves i dones que escriuen
Aquell oblit patriarcal, aquell menyspreu cap a ‘lo mujer’ per part dels senyors que relaten la història, és bastant comú
Sempre hi ha un moment previ a la notícia, quan la persona encara no sap allò que, d’alguna manera, li canviarà la vida, ni tampoc ho saben els que l’envolten. Per exemple, al guarda-roba del restaurant St. Rémy, coincidim aquells per als qui anar al premi Herralde és una tradició. Normalment el fred arriba el mateix dia, el primer dilluns de novembre. Toni Hill, Pablo Martín Sánchez i Gonzalo Pontón Gijón recorden que l’any passat va ploure. Enguany continuam a vint graus. Mentre deix la caçadora, Anna Caballé deixa la jaqueta. Falten unes disset hores perquè li comuniquin que ha guanyat el premi Nacional d’Història per la seva biografia de Concepción Arenal.
En entrar, saluda els amfitrions Jorge Herralde i Lali Gubern, i després ens anirem trobant entre els convidats habituals: la comtessa de Sert, Marta Sanz, Jordi Soler, Ignacio Martínez de Pisón, Malcolm Otero i Miguel Aguilar, Ella Sher, Txell Torrent, Luis Solano, Javier Pérez Andújar, Juan Antonio Montiel, Gonzalo Torné, Ernesto AyalaDip i un llarg etcètera. Amb Pau Subirós tenc una conversa infinita que reprenem d’edició en edició. Sabino Méndez m’explica una història que esper llegir aviat. La novetat és Elena Medel, a punt de publicar a Anagrama, segons m’anuncien les agents Anna Soler-Pont i Maria Cardona. Per cert, les autores d’aquesta editorial, celebra Isabel Obiols, estan en ratxa de guardons (el Nacional de literatura per a Cristina Morales, el Sor Juana Inés de la Cruz per a Maria Gainza, el Nobel d’Olga Tokarczuk). Ha faltat el Gongourt per a Amélie Nothomb, diu Silvia Sesé.
Quan recull el 37è premi Herralde per Nuestra parte de noche, Mariana Enríquez dona les gràcies i confessa que, en escriure sobre les seves obsessions i fantasmes, temia que el text vessàs. A mi els seus fantasmes i obsessions em flipen des que vaig llegir Las cosas que perdimos en el fuego. També Juan Pablo Villalobos en volia més. Després del pernil, els llagostins i les croquetes, serveixen les minihamburgueses, senyal que ja no hi haurà més canapès i que ha arribat el moment d’anar al Giardinetto.
Caballé no sabia gaire cosa de Concepción Arenal fins que la va incorporar als quatre volums de
La vida escrita por las mujeres. Llavors va reparar que, periodista i pionera del feminisme espanyol al
segle XIX, tenia una vida molt interessant que no s’havia explicat com es mereixia. Així va sorgir
Concepción Arenal, la caminante y
su sombra, publicat per Taurus. Aquest oblit patriarcal, aquest desdeny cap a lo mujer per part dels senyors que relaten la història, és bastant comú. Sí, amb article neutre. Així és com es refereixen Elisa McCausland i Diego Salgado al conjunt que concerneix el gènere, “per crear-hi una distància, disseccionar-lo i problematitzar-lo, observar-lo com a objecte d’estudi”, expliquen a la Gigamesh. Dones n’hi ha moltes i de molt diferents.
Ho fan durant la presentació de
Supernovas: una historia feminista
de la ciencia ficción audiovisual (Errata Naturae), acompanyats d’Eloi Fernández Porta, que els sotmet al test de Voight-Kampff per determinar si són humans o no. L’evolució del feminisme sol tractar-se com si fos progressiva, però els autors detecten dues regressions: una als anys trenta (durant una crisi que consideren inquietantment similar a l’actual), i una altra als noranta. Es detenen en conceptes com “eròtica de l’excepció”: seria aquella noia acceptada en els cercles masculins, subjecte capitalitzat amb un paper ambigu que suposadament demostra la sensibilitat dels xavals en integrar-la al grup (per exemple, l’única nena a la pel·lícula It).
També adverteixen sobre la “gentrificació de gènere” que, com la urbanística, perd el sentit original per esdevenir closca buida. “Tothom vol estar en llocs de dignificació”, explica McCausland, “però no perquè et diguin que un producte és feminista ha de ser-ho realment”. Mad Max: fury road ola sèrie El cuento de la criada tendrien aquell embolcall, aquell maquillatge de dignitat; cada fotograma et subratlla que estàs veient una cosa important. “No obstant això –afegeix Salgado– Orphan black o les pel·lícules de Resident evil tenen un component molt més feminista, i sense tanta repercussió en aquest sentit. Per què? La seva imatge no pot sortir a la portada d’un dominical”.
La imatge, com la paraula, no és mai innocent, recorda la pintora Paula Bonet a la seu de l’editorial Comanegra. Va escriure el pròleg de Lila: història gràfica d’una lluita, llibre en què Maria Àngels Cabré i Toni Galmés repassen i analitzen les claus d’icones feministes, els referents culturals i els orígens de l’art polític, per interpretar les imatges que ens envolten amb una òptica igualitària i amb consciència de classe. “El feminisme m’ha fet entendre el meu ofici”, diu Bonet. “La forma pot fer que el contingut arribi amb força i no es perdi pel camí”. Per això és important no prendre’s com un insult les crítiques o el qüestionament dels models establerts, explica Galmés. És professor d’Història de l’Art, i al departament va aparèixer la pintada “Aquí s’ensenya masclisme”. Un company s’ofengué; ell, no. El va fer reflexionar, diu, perquè era una evidència. Sempre hi ha un moment previ a tot el que arriba després.
Premiada. Mariana Enríquez sosté l’Herralde envoltada d’esq. a dr. per Silvia Sesé, Lali Gubern, Jorge Herralde, Juan Pablo Villalobos, Lluís Morral, Marta Sanz i Gonzalo Pontón Gijón
A la Gigamesh.
Diego Salgado (esq.), Elisa McCausland i Eloi Fernández Porta a la presentació de
Supernovas: una historia feminista de la ciencia ficción audiovisual
...i a l’editorial
Comanegra. D’esquerra a dreta, Maria Àngels Cabré, Paula Bonet i Toni Galmés, a la presentació de
Lila: història gràfica d’una lluita