“Hem passat del bipartidisme al ‘bibloquisme’”
Tinc 48 anys: he fet ja set campanyes i he après que els ciutadans no són ximples. Soc de Madrid: una altra lliçó de complexitat. Tinc parella i una filla. Els ciutadans estan menys tensos que els seus polítics i de manen acords. Amb Carles Castro de ‘La
Què ha après d’aquesta campanya?
Que cap convocatòria electoral no segueix la lògica de l’anterior. En cada una es reparteixen cartes diferents i qui cregui que les té controlades es pot trobar el que no havia previst.
Només han passat sis mesos entre les últimes eleccions i aquestes.
Però el sentiment declarat el 28 d’abril era d’il·lusió i ara és d’enuig i cansament. I la volatilita en el vot és molt elevada. El nostre càlcul és que sis milions de persones poden canviar de vot demà respecte al que van votar el 28 d’abril passat.
Per què mudem tant de partit?
Perquè avui el nostre sistema ja no és bipartidista, sinó multipartidista, i propicia que ens costi molt canviar de bloc però molt poc de partit dins de cada bloc.
Per què a Catalunya i Espanya cada cop semblen més inamovibles els dos blocs?
La raó és que el nostre sistema ha passat del bipartidisme al bibloquisme: de dos partits hegemònics a dos blocs hegemònics.
Va passar a Catalunya i passa a Espanya.
I més si el centre ha decidit dissoldre’s en un dels dos blocs. Rivera hauria pogut ser l’etern vicepresident d’aquest país, conformant majories des del centre després de cada votació, però va decidir liderar la dreta i els sondejos de moment sembla que no avalen la seva decisió.
Co mm enys porosos són els blocs, més fluid és el transvasament dins d’ells?
I fan que cada vegada ens decidim més a última hora. Això complica la nostra feina demoscòpica i, en especial, el càlcul de l’abstenció.
Els gurus electorals influeixen cada dia més en els partits. I en els resultats?
Són professionals de guanyar eleccions. I això fa que necessitin més eleccions per justificar la feina i continuar influint.
Per això quatre eleccions en quatre anys?
A més, aquests gurus necessiten tensió permanent per aconseguir transvasaments de vot i transmeten als líders aquesta tensió.
Potser els gurus necessiten més eleccions, però la resta dels ciutadans, no.
I aquesta tensió és exactament el contrari del que demana la majoria a les enquestes
Estem tan dividits com els polítics?
Les enquestes diuen que en la ciutadania no hi ha tanta tensió com entre els nostres polítics.
És una dada per a l’esperança.
I per a la reflexió dels nostres líders: haurien de crear ponts entre ells per facilitar la vida als ciutadans i ara fan el contrari.
Aixequen murs?
Els ciutadans demanen acords, però els nostres polítics, en canvi, es crispen i bunqueritzen. En comptes de conciliar conflictes els estan creant.
Per què?
La meva hipòtesi és que els nostres líders d’avui han crescut i s’han socialitzat en el bipartidisme. I ara que no existeix el bipartidisme el reprodueixen en el bibloquisme, que bloqueja precisament els acords transversals que proporcionen estabilitat a altres països.
Aquest bibloquisme explicaria l’auge de l’extrema dreta a les enquestes?
Facilita el transvasament de vots des de la dreta tradicional a l’extrema dreta d’una forma abans impensable. A Espanya estem veient com el centre desapareix i va sent substituït per l’extrema dreta.
Un altre cop diferents?
La pregunta que ens feien sempre els corresponsals estrangers era per què no teníem un partit d’extrema dreta. I els sociòlegs ho argumentàvem molt bé: pel record de la dictadura franquista.
Una vacuna de quaranta anys.
Però ara passem de sobte de 0 a 100: ja tenim un partit d’extrema dreta que a les enquestes apareix com a tercera força política. I es deu a l’emblanquiment que n’han fet els dos partits del centre i la dreta en admetre’l com a soci.
Com l’han blanquejat?
Quan han vist que Vox creixia en les enquestes han intentat competir-hi i el resultat és que el ciutadà de dretes pensa que si Ciutadans i el PP diuen el mateix que la ultradreta, deu ser que Vox té raó.
L’esquerra no té cap responsabilitat en aquest ascens?
S’ha equivocat d’estratègia a l’utilitzar el cordó sanitari i no discutir-los els arguments per restar-los protagonisme. A França, l’esquerra va seguir la mateixa estratègia equivocada i avui Le Pen és una alternativa de govern.
El cinturó sanitari és una gran plataforma de llançament de la ultradreta?
Si els altres partits i la societat volen frenar l’extrema dreta, cal confrontar-la a cada debat i en cada dada.
I l’últim partit que ha entrat en lliça?
En política és més important el moment que la vàlua del candidat i les enquestes diuen que Errejón és un bon candidat que potser ha escollit un mal moment .
Què ens diuen de Catalunya?
És sorprenent el grau de mobilització electoral per sobre del 80% als dos blocs, independentista i no independentista, i com es manté elecció rere elecció... I cap no el vol cedir, perquè sap que deixaria la majoria social i política a l’altre bloc.