Sona el rum-rum
La societat catalana viu en constant expectativa, efervescència i excitació. Uns pel rum-rum que els sona cada dos per tres i d’altres perquè no es poden desmarcar d’aquest estrès en el qual viu instal·lat el país. Cal reconèixer a l’independentisme que dona una xutada permanent d’adrenalina que mobilitza la seva gent, mentre que els qui no ho són porten com poden aquesta saturació de l’espai (i del discurs) públic. El que a Espanya és atonia política, a Catalunya és una pugna permanent entre l’entusiasme d’uns i l’esgotament d’altres. És gairebé màgic que aquest xoc de forces no hagi fet saltar més espurnes. Els catalans hem decidit viure entre la utopia i l’embafament, amb la sensació que l’empat serà permanent. No hi ha gol d’or que valgui.
Comencen a ser molts els que temen que intentant fer un salt endavant Catalunya faci dos passos enrere. Pel despatx del president de la Generalitat han desfilat els últims deu dies una llarga llista de personalitats de la societat civil, sense aconseguir que el titular del Palau lideri aquest moment des del punt de vista econòmic i social. Certament, mai no havia pensat a ocupar el càrrec, així que possiblement no entengui que va més enllà de les seves creences. Torra està amenaçat d’inhabilitació, però la sensació és que fins que arribi la seva hora difícilment canviarà d’actitud.
En aquests temps d’ansietat permanent, sembla que els partits sobiranistes han convençut els dirigents del costat fosc de la força independentista que ocupar col·legis electorals en la jornada de reflexió podia tenir un alt cost d’imatge, però igualment podia suposar un preu molt elevat en sancions penals. Al final, hi haurà molt soroll per no res, molta activitat al carrer però respecte a les regles del joc. El Tsunami Democràtic ha canviat de plans, anunciant una acció més ambiciosa a partir de dilluns. És el que anomenen un 11-S de tres dies, per a la qual cosa demanen a la gent que agafi festa, que estiguin disposats a desplaçar-se pel territori i fins i tot a dormir fora de casa. Tot molt esgotador. En un país amb una bona fe inacabable de la gent, podem acabar perdent l’esperança de mantenir-lo a la superfície. És curiós que el Tsunami no demani que es portin brúixoles, quan la sensació és que ningú no sap on ens porten. A tots plegats.