“Les escenes d’‘El irlandés’ on surto rejovenit m’allarguen 30 anys la carrera”
actor, interpreta Frank Sheeran a ‘El irlandés’
De la mateixa manera que és un mestre a l’hora de dir parlaments convertit en el seu personatge, Robert De Niro no ha destacat mai per la seva capacitat d’esplaiar-se en les entrevistes. Tot i això, en aquesta ocasió, el que tots coneixen com en Bob està d’excepcional bon humor i, increïblement, dona respostes llargues i detallades. És que aconseguir que El irlandés es convertís en realitat ha estat una tasca àrdua, que moltes vegades va estar a punt de no arribar enlloc. Però la saga que el reuneix amb Martin Scorsese, amb gairebé quatre hores de durada i un cost pròxim als 140 milions d’euros, és una realitat.
Com descriuria la seva relació amb Martin Scorsese?
En Marty i jo hem tingut la sort de treballar plegats moltes vegades. Però sempre dic que la relació especial que compartim no només és amb mi, perquè ell és igual amb tothom. Sempre es mostra obert a escoltar idees. I això et fa sentir molt bé, perquè com més confiança tinguis en un director, més disposat estaràs a provar coses.
Podria descriure com és l’experiència
al plató amb ell?
És tan important com el resultat. Amb Scorsese saps que serà una cosa especial, específica i única. El meu pare era pintor i cada cosa que va fer va ser única i especial, ho feia per una raó, i amb en Marty és igual.
L’FBI opina que la teoria que Frank Sheeran va ser qui va matar Jimmy Hoffa és bastant improbable. Li importa a l’hora d’explicar una història com aquesta?
No, en absolut. Sé que hi ha moltes altres teories, i la veritat és que no sé si el que expliquem a El irlandés va ser exactament el que va passar. Però ens sembla bastant plausible. Fins que aparegui una explicació millor, és una història que se sosté. Personalment, crec que és força probable que fos així com va passar. Després de llegir el llibre en què es basa la pel·lícula vaig veure que el que planteja l’autor té força sentit.
No ha tingut gaires oportunitats de treballar amb Al Pacino, si bé es coneixen bastant...
És cert. Ens coneixem des que teníem uns vint anys i ens hem trobat moltes vegades per conversar, sobretot a partir que la nostra situació va canviar i sentíem que ens podíem entendre mútuament. Pel que fa a treballar plegats, recordo que fa uns dotze anys érem en una avant première junts, no recordo si a Londres, París o Espanya, i l’acollida de la gent era tan maca que ens vam dir que havíem de fer alguna cosa per als fans. I quan vam acabar de filmar aquesta pel·lícula fa dos anys, l’hi vaig recordar.
Què va descobrir després d’interpretar el personatge quan era jove?
Va ser un experiment interessant. Al principi vam acordar que fossin altres actors els que interpretessin els nostres personatges de joves. Però a mesura que van anar passant els anys i ens vam anar envellint, la tecnologia per rejovenir va millorar. En una ocasió, amb Netflix finançant la pel·lícula, en Marty va decidir provar-la, amb Pablo Helman a ILM decidit a fer-ho de la millor manera possible. A tots ens va entusiasmar poder participar en tota la pel·lícula, fins i tot quan se’ns veu molt joves.
Va haver de fer alguna modificació a l’hora d’actuar?
Esclar. Vam tenir un entrenador de moviment, Gary Tacon, que ens indicava si ens movíem massa lents. Hi va haver una escena en què jo havia de baixar les escales i lògicament les vaig baixar amb compte. Però en Gary em va dir que allà tenia 39 anys i que les havia de baixar saltant. De sobte, vaig recordar com ho feia quan tenia aquella edat...
Què va ser el que va pensar quan es va veure rejovenit a la pel·lícula?
Em va agradar com va quedar. Estic content amb les escenes. Sempre faig broma dient que han afegit 30 anys a la meva carrera. De tota manera, és interessant el que pot arribar a passar amb aquesta tecnologia en el futur, perquè continua desenvolupant-se. Només Déu sap què és el que es pot aconseguir d’aquí a deu anys. Però també és preocupant. Potser em proposaran fer alguna cosa amb la meva imatge, sense que hagi de fer res. Per això és important protegir la imatge; si no en tens els drets, qui sap el que poden arribar a fer. I encara que jo no hi sigui, sempre quedarà la meva família.
Què pensa de les nou pel·lícules que ha fet abans amb en Marty?
Em pregunto: “aquest que surt allà soc jo? I penso en les coses que van passar. Quan vaig veure Érase una
vez en... Hollywood vaig tenir una
“No m’importa si el que expliquem a ‘El irlandés’ no és tal com va passar”
“En el futur potser podran treballar amb la meva imatge sense que jo hagi de fer res”
experiència catàrtica respecte al clan Manson. Jo era a Arkansas fent una pel·lícula amb Bruce Dern, Big
bad mama, quan vam llegir el diari. No ens ho podíem creure. Va ser brutal el que li van fer a Sharon Tate i vaig sentir que no van rebre el seu merescut.
Molta gent diu que Joker és un homenatge a Taxi Driver i El rey de la comedia. Ho comparteix?
Sí. Todd Phillips, ell veia aquella connexió. La pel·lícula és molt interessant i és una expressió per dret propi dels temps que vivim, de la
mateixa manera que crec que Taxi
Driver ho va ser en el seu moment.
Cosa que no està gens malament...
No. No em puc queixar. A més, tinc 76 anys. M’ho mereixo.
Molta gent pensa que vostè pot fer el que sigui. Ho veu així?
No, no és així. Tinc límits. Òbviament el gènere a què pertany El irlandés és dels meus preferits. Amb en Marty hem fet algunes pel·lícules sobre aquest món. De tota manera, encara vull provar altres coses. Tinc un projecte amb David O. Russell en què tinc un personatge que és completament diferent de Frank Sheeran. Si tot surt bé, tindré l’oportunitat de fer-ho abans que em mori.