“Aquest cop vaig a l’essència del poder, silenciós i fosc”
Martin Scorsese, cineasta
Sovint va pensar que el seu somni de dur a la pantalla
Jimmy Hoffa: caso cerrado,
el llibre de Charles Brandt en què es basa El irlandés , no es concretaria mai. Sobretot quan, després d’haver-se passat anys intentant tirar endavant el projecte que reuniria Robert DeNiro, Al Pacino i Joe Pesci, els tres ja eren massa grans per interpretar els personatges en la joventut. Tanmateix, Netflix i ILM el van ajudar a aconseguir-ho. L’empresa de streaming va posar la petita fortuna necessària per finançar-la, i la d’efectes especials, liderada per l’argentí Pablo Helman, la tecnologia per rejovenir el trio en algunes escenes imprescindibles. Gran aposta. Avui Martin Scorsese, de 76 anys, ja és assenyalat com el favorit per emportar-se per segona vegada l’Oscar al millor director.
El irlandés és una pel·lícula molt personal?
Sí, crec que l’edat i l’acumulació d’experiència, els canvis en la meva vida i la gent que se n’ha anat, influeixen en la mirada que tinc avui. El que mostro és un reflex de la vida. Al final, en Frank diu a la infermera que ella no sabrà què vol dir tenir temps fins que arribi a tenir la seva edat. I ella li respon que calli, que li està prenent el pols. I això és el que li passa a molta gent. No hi ha manera que ell pugui explicar a la infermera, o al sacerdot, el que realment li passa. Que potser el sacerdot l’està escoltant? No estic dient que caldria perdonar en Frank per tot el que va fer, però hi ha raons per les quals la gent es comporta com ho fa. Em va semblar que aquesta història ens permet pensar en aquesta mena de coses.
A diferència dels seus altres films sobre gàngsters, aquí no hi ha glamur.
M’interessava que es veiés com funciona realment el poder, que és silenciós i fosc. Així són les forces fosques de la història. No saps mai qui ho ha fet. No sabem qui va matar John F. Kennedy, i tampoc qui va matar el seu germà Bobby; i si ho sabéssim, suposaria alguna diferència, avui dia? És una cosa que no sabem, que està fora del nostre abast, però aquí veiem com es fan aquestes coses. En la meva infantesa i adolescència vaig escoltar aquesta mena de converses. Vaig veure el llenguatge corporal i vaig entendre que estava passant alguna cosa forta. No estic parlant de presidents, sinó de coses que van passar en una cantonada o en un bar. Sabies a qui no t’havies d’acostar, a qui calia mostrar-li respecte i mantenir la distància. També vaig veure la por que això generava als meus pares, que treballaven en la indústria tèxtil i havien de continuar les seves vides al nostre veïnat. Per això vaig sentir que aquesta vegada havia d’anar a l’essència de les coses. I l’essència són dues o tres persones assegudes en un bar o en un cotxe. Ni tan sols cal que diguin què faran, perquè tot passa per una mirada. Aquesta pel·lícula no diu que Jimmy Hoffa va ser assassinat d’aquesta manera, però podem inferir què li va passar, pels diàlegs, les discussions que hi va haver i perquè tenia raó: era el seu sindicat, però es va ficar amb la gent equivocada. I va subestimar l’adversari.
També hi ha un element molt fort de nostàlgia...
És cert. Per bé que la nostàlgia pot ser molt superficial. Penso, però, que la nostàlgia present a la pel·lícula té a veure amb mi, amb en Bob, amb l’Al i amb en Joe. Si hi ha nostàlgia és per nosaltres. Va ser com estar en família. La meva mare solia actuar en aquelles primeres pel·lícules. En certa manera, va ser com reunir la gent al final de les seves vides per compartir moments. Va ser una benedicció poder crear una cosa com aquesta tots plegats.