La batalla pel relat
ACatalunya hi ha una batalla pel relat. Quan algú escriu o diu que els catalans tenim un problema de convivència, de seguida hi ha qui replica negantho amb rotunditat. I si és el president Quim Torra qui respon, dirà que no hi ha un problema de convivència, sinó de democràcia. Personalment crec que la nostra democràcia és millorable, però molt més la nostra convivència.
Ahir mateix, els CDR van convocar a bloquejar Barcelona mitjançant concentracions a nou estacions de la capital catalana. Al final, hi va haver gairebé tants mossos com manifestants, tot i que a l’estació de Sants hi va haver moments de tensió perquè es va intentar ocupar les vies de l’AVE. Cada dia s’anuncia a les xarxes una iniciativa per complicar la vida d’una ciutat i d’un país, tallant avingudes, autopistes o línies de tren. Els seus impulsors pretenen fer mal i sens dubte en fan, però no a aquest Estat opressor del qual parlen, sinó al seu propi territori, que va perdent empreses i professionals, però sobretot oportunitats de futur. Aquests salvadors de la pàtria han aconseguit convertir en adversaris els ciutadans que no pensen com ells i aconseguiran arruïnar l’autonomia en la seva ànsia per assolir a qualsevol preu la independència.
Eduardo Mendoza, al seu llibre Qué está pasando en Cataluña, ha escrit que, almenys, a les portes del segle XX la burgesia va decidir reconstruir la pàtria catalana i va recórrer a la fantasia dels arquitectes modernistes per aixecar un conjunt monumental digne d’un passat mig extingit, mig imaginari. Però ara, una part d’aquella burgesia a la qual li va anar bé amb el pujolisme aspira a fer realitat el seu somni a costa destruir la marca més reconeixible del país, Barcelona, i del seu valor més representatiu, la tolerància.
La Vanguardia va publicar divendres un article del col·lectiu Treva i Pau –que agrupa persones que van ser consellers, ambaixadors o professionals de prestigi– en què s’advertia que Catalunya no es pot construir menyspreant amb violència els que pensen diferent. El desordre no pot ser la nostra senya d’identitat perquè el resultat és acabar sent una nota a peu de pàgina als llibres d’història, on es digui que els catalans un dia vam decidir absurdament arruïnar el millor que teníem: el nostre esperit de convivència.