Isaias Afwerki
President d’Eritrea
Eritrea és la Corea del Nord de l’Àfrica, un país sotmès des de la seva independència d’Etiòpia fa més de 30 anys a un règim de partit únic, un dels més repressius i aïllats del món, sempre sota l’autoritat del dictador Afwerki.
Asmara és una ciutat neta i ordenada, amb edificis colonials de tall italià
Només l’1% dels eritreus tenen internet i no hi ha televisió per satèl·lit
Asmara és una mentidera bellíssima. La capital d’Eritrea desemmandreix el seu encant primerenc, amb els primers rajos del sol, i les seves àmplies avingudes amb edificis antics de tall italià es poblen a poc a poc de passejants, carros tirats per burros i desenes de bicicletes, que subratllen amb el seu brunzit l’escassetat de vehicles de motor. A la ciutat, batejada com “la piccola Roma” en temps de la colònia, amb prou feines hi ha cotxes ni motocicletes. A la vorera, un home neteja pausadament l’aparador de la seva botiga de roba, coronada per un cartell blau decadent, i d’una pastisseria pròxima emana l’aroma de caputxinos i croissants acabats de fer. A dins, una sala de sostres alts i parets de mirall, només queden dues taules lliures. Els clients, gairebé tots homes, difuminen les seves converses entre el soroll de les tasses i el xiulet de la màquina de cafè i, en una cadira al costat de la paret, Effren Shewua xarrupa el te amb tanta calma que sembla que és en aquesta posició des de mitjans del segle passat. A l’Effren, enginyer de trenta-i-pocs i casat amb una italiana, li encanta la seva ciutat. Li agraden els seus carrers nets i la història de les seves parets de pedra. Després recorda totes les altres coses i congela el seu somriure: ell, com gairebé tots, també voldria marxar.
“Per mi –diu– aquest és el país més bonic del món, però és com viure tancat en una presó preciosa durant la resta de dies de la teva vida”.
Eritrea és un país de rellotges aturats. Batejada habitualment com la Corea del Nord de l’Àfrica, la nació banyada pel mar Roig és un dels règims més repressius i hermètics del planeta. El país viu aïllat del món per voluntat del seu Govern: només un 1% dels eritreus té connexió a internet, la televisió per satèl·lit està vetada a les cases particulars i la penetració del mòbil és la més baixa de l’Àfrica, al mateix nivell que la República Centreafricana, un país devastat per una guerra caïnita. La resta de finestres estan tancades: el Comitè de Protecció de Periodistes va qualificar Eritrea com “el país amb més censura del món” i va denunciar que no hi ha ni un sol mitjà independent i cap altre estat de l’Àfrica manté més periodistes empresonats. Reporters Sense Fronteres la situa a l’antepenúltima posició de la seva llista de Llibertat de Premsa, només per davant de la dictadura coreana i el Turkmenistan.
Des que es va independitzar d’Etiòpia el 1993, el país ha estat dirigit per Isaias Afwerki, un dictador que ha imposat un règim de partit únic i molt militaritzat.
Eritrea ha estat en guerra amb Etiòpia durant més de 30 anys. El darrer conflicte es va tancar formalment l’any passat. La seva economia està en decadència per una barreja de sancions internacionals, paranoia governamental –durant l’any ha expulsat les oenagés i empreses amb capital estranger– i obsessió per una guerra desigual contra un veí que multiplica per 19 la seva població de menys de sis milions. Malgrat que Etiòpia i Eritrea van firmar per sorpresa la pau el juliol del 2018, el desglaç encara no ha arrelat i la guerra dicta la vida dels eritreus.
Per això després d’esgotar el seu cafè, l’Effren diu que per entendre Eritrea cal visitar una cicatriu: el cementiri de tancs. Als afores de la capital, al mig d’un descampat al costat d’un barri de cases riques, s’escampa un mur de diversos metres d’altura format per centenars de vehicles de guerra rovellats, apilats uns a sobre dels altres. En l’únic accés al recinte, tot just una obertura entre la muntanya de ferralla, un guàrdia amb una metralladora a l’espatlla controla els permisos –cal demanar autorització de moviment fins i tot per viatjar a una altra ciutat– i autoritza la visita. A dins, només hi ha cadàvers de ferro i la sensació d’abandonament és total. Tot just pertorba la quietud un ramat d’ovelles, que pasta aliena als esquelets de camions russos, cuirassats amb metralladores i tancs de canons buits que es retorcen i formen una escultura tètrica dedicada al combat. El lloc no només és el record de les dues guerres entre Etiòpia i Eritrea, que van fer tremolar la Banya d’Àfrica, també és el punt de partida d’un estat de control absolut. La guerra va justificar que s’oblidés la Constitució, es destruís el sistema judicial i es cridés tota la població a entrar a la trinxera.
Després de mobilitzar els eritreus perquè defensessin la pàtria, el tancament en fals del conflicte –un estat de no pau, no guerra– va donar l’excusa al Govern per perpetuar el 2001 el servei militar obligatori i indefinit per a tots els homes i dones. El Govern decideix quan s’acaba la mili de cada ciutadà. Després de servir un any i mig en una base militar, els soldats es posen a les mans de l’Estat. Segons el seu nivell d’educació, les autoritats decideixen on continuaran servint el país. El sistema s’ha convertit en una màquina de repressió i càstig. La docilitat es premia amb llocs amables de funcionari a Asmara, però la desobediència es castiga amb una destinació a l’últim racó del país, allunyat de la família, per construir carreteres sota el sol abrasador del migdia. El sistema permet un seguiment exhaustiu de cada individu i la seva rutina diària.
L’Estat vigila les seves reunions o supervisa quantes vegades visita la seva família, ja que aquestes activitats requereixen una autorització oficial.
“Ens anomenen funcionaris, però no ho som –diu l’Effren–. Som esclaus de l’engranatge de l’Estat. Som presoners del Govern. Les condicions de vida dels reclutes durant el servei militar al front són terribles, però després estàs atrapat, sense expectatives per a la teva vida”.
Si bé les xifres varien segons el càrrec que ocupen, el salari que reben oscil·la entre els 30 i els 150 euros mensuals, una quantitat irrisòria. Per sostenir el règim, el Govern imposa una repressió total. Hi ha detencions i tortures sistemàtiques, i s’extirpa de socarel qualsevol pensament crític.
Després de reprimir unes manifestacions estudiantils, el Govern, per exemple, va tancar totes les universitats i les va substituir per un sistema de col·legis majors amb professors de la seva corda.
El control de la dissidència és ferri. Un mal informe o una xivatada poden suposar que un recluta tingui un canvi de destinació durant el servei militar indefinit i sigui enviat d’un dia per l’altre a construir latrines a l’àrida frontera amb Etiòpia. Ningú no s’atreveix a alçar la veu.
La xarxa d’espies secrets, que arriba a totes les capes socials, garanteix el silenci. Ningú no es fia de ningú. Ni tan sols l’Amin i l’Oman, amics des de petits. Tots dos tenen 28 anys i, mentre ens acompanyen per la ciutat costanera de Massaua, dibuixen un panorama color de rosa quan se’ls pregunta per la seva situació. L’Oman combina la seva ocupació de funcionari al Ministeri de Sanitat amb la feina de xofer per poder arribar a final de mes.
L’Amin, per la seva part, és treballador de Correus i fa feines esporàdiques com a guia. Tots dos afirmen que la vida a Eritrea no està tan malament i, després de la firma de la pau amb Etiòpia, confien que les coses milloraran.
Encara així, una breu parada
durant el trajecte per fotografiar un cotxe vermell atrotinat davant d’una vall descomunal dispara els murmuris. Quan l’Amin veu que el seu amic s’ha allunyat prou, es confessa en veu baixa.
“Així que pugui –diu– me n’aniré d’aquest país. Tinc onze amics que ja se n’han anat. No hi ha futur, no hi ha res. Tots ho sabem i per això tothom se’n vol anar”.
Eritrea és un país que es dessagna: en menys d’una dècada, entre un 10% i un 12% de la població ha fugit a l’exili, segons xifres de l’Agència de Refugiats de les Nacions Unides. Cada mes 5.000 eritreus passen a peu la frontera, espantats per la manca d’oportunitats i les detencions massives. No hi ha cap altra manera de sortir. Des de fa gairebé una dècada, el règim no lliura passaports a ningú de menys de 55 anys.
Per als que aconsegueixen marxar, la por no acaba després de deixar enrere la frontera. Exiliada a Addis Abeba, capital d’Etiòpia, la Yasmin accedeix a parlar al restaurant d’un hotel sota la condició de canviar totes les seves dades personals i que guardem la càmera. “Visc amb por perquè he parlat per criticar el Govern i això és perillós. Trobo a faltar la llibertat. Poder parlar sense por que em segrestin”.
Professora d’escola, a més de militar a pesar seu, va pagar 2.500 dòlars a un traficant perquè l’ajudés a passar la frontera.
La pau amb Etiòpia no ha canviat la seva vida. “Les autoritats segresten molta gent –assegura–. Als activistes els porten a presons secretes on els torturen i maltracten. Tinc diversos amics desapareguts”.
La Yasmin no tornarà a callar. La comunitat de sant Egidi, la Federació d’Esglésies Evangèliques d’Itàlia i la Mesa Valdense l’han inclosa en un programa que li permetrà anar a Roma i sol·licitar asil. Quan hi arribi, jura que no pararà de lluitar: “Vull ser una defensora dels drets humans, denunciar el que passa a Eritrea i parlar pels que es van quedar enrere”.
Obligatori per a homes i dones; només el règim decideix qui es llicencia
La població està sotmesa a un ferri control de les activitats quotidianes
La pau del 2018 no ha canviat la paranoia militarista del règim