Quan les gofres no hi deixen veure
Hi ha poques maneres tan originals –i atrevides– de desmarcar-se de la signatura d’un manifest com la que va fer servir el diputat d’esquerres francès François Ruffin per distanciar-se de la declaració –que ell mateix havia rubricat– de la manifestació contra la islamofòbia de diumenge a París. “Era a Brussel·les menjant patates fregides i gofres amb els meus fills”, va al·legar per justificar la seva inatenció al text que li havien passat.
La manifestació, convocada pel Col·lectiu contra la Islamofòbia a França (CCIF), que alguns vinculen amb els Germans Musulmans, va estar marcada per la polèmica des del principi i va dividir radicalment l’esquerra. El Partit Socialista va rebutjar secundar-la. La declaració incloïa alguns punts controvertits, com ara la de definir com a lleis lliberticides les que restringeixen l’ús del vel. I, també, alguns signataris incòmodes: les crítiques van obligar a retirar de la llista Nader Abou Anas, imam de la mesquita d’Aubervilliers (Sena-Saint Denís), defensor de la submissió de les dones fins al punt de justificar la violació conjugal.
Els que es van abstenir d’assistir a la manifestació es van estalviar el disgust de veure alguns manifestants desfilant amb una estrella de David groga –fent una comparació abusiva amb la persecució i extermini dels jueus– o d’haver d’escoltar el crit d’“Allahu Akbar!” (Al·là és el més gran). La contradictòria mobilització, formalment laica però intensament confessional, és un reflex de la complexitat que envolta la integració dels 4 milions de musulmans que viuen a França i el paper públic de la religió.
Que la islamofòbia existeix no n’hi ha cap dubte. Com existeixen l’antisemitisme i el racisme. És evident que a França, el país europeu més castigat pel terrorisme islamista, l’hostilitat envers els musulmans ha crescut els últims anys i s’ha afegit a la xenofòbia que ja covava una part de la població i que ha sabut explotar amb astúcia la ultradreta. Un sondeig d’Ifop fet públic el dia 6 constata que un 24% dels musulmans han rebut insults o injúries de caràcter difamatori els últims cinc anys, i que un 7% també han patit agressions físiques.
Així doncs, en principi hauria de ser molt fàcil adherir-se a una acció col·lectiva contra la islamofòbia. Però no ho és. I no ho és perquè una part del col·lectiu –la més activa i radical– vol utilitzar la solidaritat general per portar l’aigua al seu molí tensant les costures dels principis republicans de laïcitat i d’igualtat. Els darrers anys ha crescut la pressió islamista en nombrosos fronts –escoles, hospitals, piscines públiques– per intentar imposar els seus prejudicis sobre la dona. I en aquesta pugna el vel ha esdevingut un emblema. La prohibició, el 2004, de portar-lo –com també d’ensenyar qualsevol altre símbol religiós– als centres d’ensenyament de primària i secundària, i la interdicció, el 2009, del vel integral –nicab o burca, que amaguen la cara– a l’espai públic, centren els atacs d’aquests sectors.
Cal dir que, per bé que dues terceres parts de les dones musulmanes no porten mai vel, la població musulmana francesa globalment sent una gran afecció per aquesta peça de roba: un 65% es declaren favorables al seu ús, segons un interessant retrat d’aquesta comunitat dut a terme el 2016 per l’Institut Montaigne, fins al punt d’haver-lo convertit en un símbol d’identitat.
Aquest suport popular al vel, que més que pietat religiosa reflecteix la pervivència d’una visió extremament conservadora sobre el paper de la dona i la seva subordinació a l’home, és el que està sent utilitzat pels sectors més radicals com a punta de llança per fomentar la desafecció a la República Francesa. I no són precisament pocs. Aquest mateix estudi, dirigit per l’assagista i consultor Karim El Karoui, assenyala que un 28% dels musulmans francesos rebutgen els valors republicans, situen la religió per sobre de la llei civil i mostren “actituds autoritàries” i “secessionistes”.
En aquesta deriva s’inscriu l’aparició de noves forces polítiques de caràcter confessional, com ara la Unió dels Demòcrates Musulmans Francesos (UDMF), que es proposa de presentar-se com a tal a les eleccions municipals del mes de març (si ningú no ho impedeix, perquè ja hi ha moviments per mirar de prohibir aquesta mena de partits). Si bé es defineix oberta a tots els francesos amb independència de la seva religió, el cert és que la UDMF es vol convertir en la veu de la població musulmana, i, tot i que presenta un ideari laic i moderat, al seu programa inclou una agenda identitària: generalització del menjar halal a les escoles, ensenyament de l’àrab, liberalització del vel en nom de la llibertat individual de les dones...
Resulta difícil acceptar el vel, un dels símbols de submissió més evidents que hi ha –i també de sexualització de la dona, que s’amaga de la mirada presumptament concupiscent dels homes–, com un vehicle de llibertat. Que algunes dones el duguin voluntàriament –a Occident, en altres llocs no tenen aquesta sort– no en canvia el significat profund. De la mateixa manera, el fet de criticar-lo no et fa sospitós d’islamofòbia, com alguns pretenen interessadament.
Posats a adherir-nos a una causa, preferim la lluita alliberadora de nombroses feministes musulmanes, com ara Chahla Chafiq, Fadela Amara, Marjane Satrapi, Henda Ayari, Hanane Pernel i tantes altres en defensa dels drets de les dones contra l’integrisme islàmic... O també la dels 101 musulmans –la majoria, dones– que fa poc han signat un manifest a la revista Marianne contra el vel islàmic, i en què es declara amb contundència: “Portar vel és el signe ostentós d’una comprensió retrògrada, obscurantista i sexista de l’Alcorà”. La seva batalla és una batalla per la llibertat i la igualtat. No ens hem de deixar obnubilar per les gofres.
Un 28% dels musulmans francesos rebutgen els valors republicans i tenen actituds “autoritàries” i “secessionistes”