L’enigma Redondo
El paper de l’assessor de Sánchez en el pacte de coalició desconcerta socialistes i liles
PERFIL TÈCNIC
L’absència de filiació política de l’assessor confon socialistes i rivals
VERSATILITAT
El “guru” ha impulsat la coalició i el contrari, segons l’enfocament de Sánchez
El cap de gabinet de Pedro Sánchez, Iván Redondo (Sant Sebastià, 1981), era el fusible perfecte. El seu perfil tècnic i els seus antecedents com a assessor de càrrecs del PP –Xavier García Albiol i José Antonio Monago– feien d’ell la peça idònia prescindible en cas que les coses es torcessin per als socialistes. El boc expiatori ideal. Aquesta opció, la de penjar-li l’etiqueta de la clatellada electoral del 10-N, que va debilitar el PSOE i va posar els seus adversaris en més bona posició, va treure la poteta durant l’executiva socialista de dilluns en forma de veus contra “els gurus”.
El seu paper determinant en la rabent consecució d’un pacte per a un govern de coalició –en què es va posar a treballar amb màxima discreció mentre a Ferraz redactaven la seva esquela i compraven corones– no només li ha servit per esquivar la bala, sinó que ha descol·locat el Madrid cortesà, aquest que formen els poders institucionals, polítics, econòmics i mediàtics sobre estovalles de fil. Aquestes sobretaules acostumen a etiquetar amb promptitud qualsevol embalum sospitós, però tenen problemes per identificar i interpretar els que no s’ajusten a les característiques del bestiari conegut.
Entre les bases liles Iván Redondo també havia estat nomenat brivall favorit, i se li havia atribuït la cabuda negativa de Pedro Sánchez a negociar al juny un govern de coalició que havia promès a l’abril. Per això el sigil i letalitat de ninja amb què l’assessor ha actuat aquesta setmana ha deixat la militància lila com un conill a qui li donen allargs: “Ara resulta que Redondo era el bo?”.
La realitat esdevé enigmàtica si la mirem amb les ulleres equivocades, i aquí pesa una tradició local que no concep un cap de gabinet com res més que un prosèlit avesat del corrent polític del seu cap. En el món anglosaxó és habitual que assessors laics ocupin càrrecs rellevants, però per aquí aquesta tecnificació de la política ha arribat abans a les taules de tertúlia que als despatxos assolellats. Com va passar amb l’economia neoliberal, la tekné expropia la política –un solc narratiu inveterat– dels seus atributs i potències, n’aliena el passat i la redueix a taules d’Excel. Científics socials –aquest oxímoron– es posen al comandament.
Amb la seva bata blanca, Redondo sí que apostava pel govern de coalició després dels resultats de l’abril. Pels números: El test electoral havia enfrontat l’Espanya pètria, la que es va conjurar contra Sánchez a la plaça de Colón, amb l’Espanya heterodoxa, la que es va conjurar en la moció de censura i s’expressa en diverses identitats nacionals i en una novíssima impugnació del dogma neoliberal. Una Espanya (“Anti-Espanya”, segons els seus adversaris) que aspira a un aggiornamento que actualitzi el desmillorat pacte de la transició per pal·liar el risc de ruïna institucional del sistema sortit del 1978. Era la voluntat de Sánchez, i s’hi va conjurar Redondo. En tot cas, no va ser mai un objectiu de tot el partit. Ni tan sols de tot l’equip de la Moncloa. Però va passar que la cita electoral del maig, quan Unides Podem va expressar amb una patacada el gemec d’una organització territorial paupèrrima, va fer assumir al PSOE la certesa que es trobaven a les portes de recuperar una hegemonia indiscutible a la banda esquerra del quadre i que els de Pablo Iglesias estaven a una empenta de caure. Els sondejos immediatament posteriors també van convèncer Sánchez que era raonable aspirar a una majoria molt més àmplia si es repetien eleccions. I, per tant, que la investidura podia sortir poc menys que de franc. A l’Excel no es llegia que fallar la investidura faria minvar el gràfic. Per això no hi va haver negociació durant el juny i el juliol, tan sols gesticulacions buides, fins al mateix moment que, després de ser vetat, Iglesias va fer un inesperat pas enrere. Redondo va veure l’ocasió i va donar suport a la negociació exprés, un diàleg en què van participar partidaris de la coalició, com ara la portaveu Adriana Lastra o la ministra María Jesús Montero, però sota el comandament de la vicepresidenta Carmen Calvo, menys procliu. El fracàs, entre acusacions mútues d’excés d’ambició, per una part, i d’absència de voluntat real i sabotatge, per l’altra, van avortar l’opció de Redondo. Les males cares i els retrets recíprocs van rearmar els sectors nostàlgics del bipartidisme a la Moncloa i a Ferraz. Malgrat que Redondo va informar que els sondejos disponibles en aquell moment, elaborats pel seu col·laborador Jaime Miquel, desaconsellaven repetir eleccions, el corrent bipartit es va imposar i Sánchez va abraçar la hipòtesi del nus escorredor: Si Iglesias no cedia sucumbiria en unes eleccions de les quals en seria considerat responsable. Els números deien una altra cosa ja llavors: la majoria de la població culpava el president de la falta d’acord d’investidura. Iglesias no es va rendir i Redondo va fer costat al ministre José Luis Ábalos, al capdavant de l’estratègia de campanya. La hipòtesi salvadora era que, davant la inestabilitat, els votants de Ciutadans i la massa d’indecisos apostarien per una opció d’ordre i farien virar ostensiblement el PSOE cap al centre. La ruïna dels taronges, el foc a Catalunya i la retransmissió de Champions de l’exhumació de Franco van inflar la ultradreta a totes les enquestesi no es veia transferència taronja cap als socialistes. Amb tot, Redondo es va mantenir ferm a dotar Sánchez d’un perfil d’ordre que atragués el votant de centre i l’elector tímid. Molts al PSOE creuen que el gir final, després del debat, confrontant Vox, va arribar molt tard. I dilluns esmolaven els ganivets.
Redondo i Sánchez ho van llegir al revés: l’error va ser somiar amb un bipartidisme mort i menystenir el canvi de paradigma que va aparèixer el 2012 i que es va expressar a les urnes el 2015. Repetir l’estratègia de l’estiu per forçar l’abstenció del PP, en una versió sense gluten de la Gran Coalició, podia abocar el PSOE a una pasokització a mitjà termini. Números. Una altra profecia d’Iglesias prenia cos: “Si el PSOE pacta amb el PP no tornarà a governar mai a Espanya”. No hi havia temps per perdre i dilluns, mentre alguns socialistes actualitzaven el seu LinkedIn somiant amb el despatx a la vora del poder, Redondo telefonava al cap de gabinet d’Iglesias. Cap ministre no va saber res de l’operació fins a l’endemà. Quan ja va estar feta.