Solcs i marques
Les marques han perdut i els solcs han tornat a ser llaurats. Aquesta podria ser una de les conclusions de la jornada electoral del 10 de novembre del 2019. Convé pensar una mica sobre els resultats de diumenge passat abans que siguin totalment devorats per la “rabiosa” actualitat. Amb prou feines han passat set dies i la discussió ja se centra en la viabilitat del govern de coalició improvisat per Pedro Sánchez la mateixa nit electoral, quan es va veure en perill.
No calia ser endeví per pressuposar que la repetició d’eleccions podia provocar “accidents” en un país en què un 40% de la població considera que la política és un dels seus principals mals. No cal ser gaire perspicaç per adonarse que una societat amb una mitjana d’edat de 43 anys, que veu en perill les pensions del futur, no està per a gaires bromes. És veritat, ningú no comptava amb els contenidors en flames de Barcelona. Retransmès en directe per les televisions i les xarxes, el foc va convertir la capital catalana en un signe inquietant de descontrol. Així doncs, les eleccions del 10 de novembre transmeten una primera lliçó: no hi ha plans perfectes en l’època del malestar digitalitzat. Sánchez va ser temerari i va caure en una emboscada.
Solcs i marques. Ja hi arribem. En un moment d’alarma pel que ens pot oferir el futur, han perdut les marques lleugeres i s’han tornat a llaurar els solcs profunds. Adeu, Ciutadans. A reveure, Més País. Han perdut les marques més cuidades pels grans mitjans de comunicació de la capital d’Espanya. “Marques”: una expressió cada vegada més utilitzada per designar els partits. No calen més comentaris. El 10 de novembre s’han esvaït les marques artificials i s’han afermat els solcs profunds de la societat.
Cinc són els solcs d’Espanya. Donem-hi un cop d’ull.
El solc del PSOE. Amb 140 anys d’història, el PSOE és el partit del poble i de l’Estat. Treballadors, professors i burocràcia de rang mitjà. El Partit Socialista va estar a punt de sucumbir durant la gran ressaca de la crisi. Va tornar a la superfície gràcies a la intuïció de Sánchez, que va recuperar la iniciativa apropiant-se de la melodia contestatària de Podem. Després de pujar per l’esquerra, Sánchez va voler acampar al centre i s’ha equivocat triant el congost de l’octubre. En aquests moments està intentant fer una maniobra de salvament molt complicada. La coalició amb Unides Podem –si aconsegueix la investidura al desembre– té riscos i oportunitats. Podria obrir la porta a nous equilibris en la complexitat espanyola. El PSOE és un solc sòlid, però si Sánchez fracassa al fons del barranc es pot trobar amb les restes del Pasok grec.
El solc de la dreta que vol ser europea. Hi ha un conservadorisme espanyol europeu que va començar a llaurar el seu solc a la reunió de Munic del 1962. I hi ha un conservadorisme més dretà que es va fer europeu després de l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú el 1986. La branca més àgil va estar a la UCD i després va ajudar a erigir el Partit Popular, el partit alfa de les classes mitjanes tradicionals i dels alts funcionaris de l’Estat. Mig enfonsat per la corrupció, després de les sensualitats immobiliàries de l’època Aznar, aquestes eleccions el PP podria haver estat el principal beneficiari de l’error de Sánchez. Apuntava cap als cent diputats, però el foc de Barcelona ha cremat els matolls d’un vell solc pel qual ara discorre l’aigua verdosa de Vox.
El solc dels nacionals. És el més rocós de tots. El va llaurar el general Franco durant quaranta anys. És la desconfiança en la política i en els partits. És la por de la desintegració d’Espanya. És el recel envers el català quan el català s’allunya. És la masculinitat ferida. És el record del modest benestar que va venir després del Pla d’Estabilització del 1959, amb un èxode brutal del camp a la ciutat i a l’estranger. Surcos és el títol d’una pel·lícula rodada als anys cinquanta que intentava temperar aquelles migracions massives. Missatge falangista amb guió d’Eugenio Montes, estilitzat per Gonzalo Torrente Ballester i rodat per José Antonio Nieves Conde. La ciutat moderna pot ser bàrbara si s’hi acumula massa gent. “No emigreu tant”. Pier Paolo Pasolini va dir una cosa semblant a Itàlia, amb narrativa marxista. Aquella por del bàrbar ara reapareix, quan afrontem una transformació més incerta que la del 1959. Un país de 43 anys de mitjana, espantat davant el futur. Les flames de Barcelona han activat Vox com a catalitzador d’un moment de por i d’indignació. No hi ha 3,6 milions de feixistes a Espanya. Hi ha més de tres milions d’espanyols que han escollit el replegament identitari que els ofereix el dretanisme autoritari. Aquest dretanisme estava amagat sota les faldilles del Partit Popular i ha estat excitat a consciència durant més de quinze anys a propòsit de la qüestió catalana. Finalment s’ha desinhibit, després de descobrir que el president dels Estats Units canta la seva mateixa cançó. No és pas poca cosa. Aquesta vegada la reconquesta d’Espanya va del sud cap al nord, com ha assenyalat el periodista Carlos
Mármol. A Andalusia, Vox ha estat a punt de superar el Partit Popular. Andalusia, tan a prop de la frontera més dramàtica del món. Una Espanya que se sent vulnerable ha decidit reagrupar-se al vell solc dels nacionals.
El solc dels resistents. Podem va ser la gran novetat durant la plenamar de la crisi. Va arribar a obtenir sis milions de vots en les eleccions del 2015. Es van encendre totes les alarmes i es va desencadenar una ofensiva mediàtica sense precedents contra els joves partisans que transportaven cap a l’esquerra explícita una enorme bossa de malestar. Van cometre errors, Sánchez va espavilar el PSOE i l’economia ha millorat. Es podien haver partit per la meitat –aquest era el propòsit dels socialistes repetint les eleccions–, però han acabat reposant tres milions de vots al solc obert ara fa vuitanta anys pel Partit Comunista d’Espanya, que alguns creien enterrat. El solc dels resistents a Franco, el solc de la Pirenaica i de Comissions Obreres, el solc de la protesta. Ara poden entrar al Govern i l’eix de la Castellana està molt excitat. En alguns despatxos obliden que el PCE va ajudar a estabilitzar Espanya el 1977. Podem torna a l’eurocomunisme. Qui ho havia de dir.
El solc nacionalista. Tan rocós com el dels nacionals. Un solc estriat, amb moltes ramificacions. Antic i modern. Un solc que se sent propietari del català, l’eusquera i el gallec. Un solc sense el qual no s’explica l’Espanya contemporània. El solc que defineix límits, que els voreja i que ara amenaça de traspassar-los. Aquest solc condensa ara a Catalunya desitjos de canvi i de replegament, confosos sota una mateixa bandera, la bandera de la independència. Sánchez haurà de governar amb l’ajuda d’aquest solc després d’haver-lo tensat, encara més, amb una repetició electoral insensata.
Cinc solcs té Espanya, però potser en falten dos. El sisè és el solc de les províncies que se senten oblidades. El solc dels localismes que s’estableixen pel seu compte. L’Espanya buidada que vol alçar la veu. El diputat de Terol Existeix. No és casualitat que Terol hagi fet el pas, ja que al Maestrat hi va haver focus carlí. Tot torna. El setè solc està gairebé oblidat per tothom. És el solc de la CNT, l’organització sindical més potent que hi ha hagut a Espanya, que durant anys cridava els obrers a no votar. Què en queda, del solc de la CNT? En queda un caràcter i una mirada desconfiada envers la política. I un crit quan van mal dades: A baix tots!
La repetició electoral obre la porta al primer govern de coalició a Espanya després del 1977, empeny el descontentament social cap a l’extrema dreta i fulmina els partits amb menys arrelament en la tradició.
Ciutadans i Més País han estat les víctimes d’unes eleccions no aptes per a experiments mediàtics
Podem va canalitzar el malestar cap a una esquerra explícita; ara Vox l’empeny cap a l’autoritarisme