“La via unilateral no és guanyadora, cal sumar”
Carles Mundó, exconseller de Justícia
Carles Mundó (Vic, 1976) va viure el judici de l’1-O des de l’últim banc dels acusats. El tribunal va limitar la seva condemna a una multa i un any i vuit mesos d’inhabilitació per desobediència. Ara explica la seva experiència al Tribunal Suprem a
Del judici El endavant referèndum (Pòrtic), inevitable. en què fixa les condicions per tornar a fer avançar l’independentisme, també a Madrid.
Què ha de fer ERC davant la investidura de Pedro Sánchez?
ERC pot tenir un paper molt rellevant a l’hora d’orientar la solució en una direcció o en una altra. Entenc que el que ha de fer és maximitzar el valor polític dels 13 diputats i posar-los al servei de les idees que defensa: recuperar la via política per solucionar el conflicte que viuen Catalunya i l’Estat, amb el diàleg com a bandera.
Al llibre fa un relat molt personal del judici. Quin va ser el pitjor moment?
Per mi, el moment més intens és el de l’interrogatori. Seus davant el Tribunal Suprem i afrontes les preguntes incisives del fiscal Zaragoza. És el moment per al qual t’has preparat, perquè saps que t’ho jugues tot. Però tot són inquietuds quan perceps que el que s’intenta no és aclarir la veritat, sinó apuntalar un relat basat en una violència que no va existir.
I el moment més amarg del dia de la sentència?
Quan escolto per la ràdio la relació de condemnes i la seva duresa. Va ser molt xocant que la Dolors Bassa o la Carme Forcadell acabessin sent condemnades a 12 anys de presó...
La sentència obre una nova etapa política?
No tinc aquesta sensació. El que fa és confirmar que hi ha un conflicte sense resoldre i que la via judicial i penal no és útil per acostar-nos a les solucions polítiques. A Catalunya hi ha, pel cap baix, dos milions de persones que elecció rere elecció diuen que volen deixar de formar part de l’Estat espanyol. Qualsevol governant responsable en lloc d’utilitzar la via penal utilitzaria la via política.
La duresa de la sentència evita l’autocrítica de l’independentisme?
Se n’ha fet per part de molts actors independentistes. Déu n’hi do. El que no percebo en absolut és cap mena d’autocrítica en la resposta que ha donat l’Estat.
L’“Ho tornarem a fer” que adopta el president Torra no és insistir en els errors?
En tot cas, descriu la posició del president. Però, com s’ha vist, no ha tingut una acollida entusiasta per part dels partits independentistes, començant pel seu. Fer autocrítica de l’experiència política de l’octubre del 2017 és una cosa, i els discursos actuals no necessàriament hi estan relacionats.
Al llibre planteja les dificultats que hi hagi un relat únic de l’independentisme.
Hi ha coincidència sobre l’objectiu de la independència. El que jo plantejo és que hi ha d’haver una estratègia compartida, i per això també cal un diagnòstic compartit de quines són les fortaleses, les febleses i les debilitats de l’independentisme avui. I ara no el tenim. Si fem un paral·lelisme amb un malalt, un creu que té un braç trencat i l’altre que li falla un ronyó. Així és molt complicat fer un tractament coincident.
Sí que explicita que la via unilateral no és l’adequada.
El debat sobre si es renuncia o no a la unilateralitat és absurd. El que és pertinent és valorar si és una via guanyadora o no, i la meva opinió és que no. El que enforteix l’independentisme és l’acumulació de força electoral per aconseguir allò que avui és impossible: acordar un referèndum. La pressió dels
resultats electorals, que un 48% demà sigui més d’un 50%, farà que el referèndum impossible sigui inevitable.
La majoria ha de ser d’un 50% dels vots?
No ha de ser purament aritmètica, sinó al conjunt del territori. L’independentisme va a dues velocitats. Hi ha una part de Catalunya on l’independentisme ja ha guanyat, amb majories molt importants i fins i tot hegemòniques, però a l’àrea metropolitana de Barcelona encara no ha guanyat. Em sembla inimaginable que es pugui aconseguir la independència sense que a l’’àrea metropolitana no hi hagi una majoria clara independentista.
Tenir aquesta majoria servirà de res, davant l’Estat?
Segur que no hi ha un automatisme, però és una condició per guanyar. Una de les condicions.
I mentrestant?
Toca treballar molt i fer-ho amb una certa moral de victòria. Mirat amb perspectiva política, el projecte polític independentista és guanyador: és el carril central de la política catalana i condiciona de manera determinant la política espanyola. És cert que encara no ha guanyat, però cal valorar tot el camí que s’ha recorregut.
Al marge de la reivindicació, la crítica al Govern és que no governa.
Per avançar s’ha de governar bé i que la ciutadania, també la no independentista, reconegui les institucions catalanes com a instruments útils. L’independentisme ha de tenir un plantejament transformador. En l’àmbit municipal es veu molt clarament.
També hi ha el problema dels lideratges.
Els efectes de la repressió són tangibles. Un objectiu confessat del govern de Rajoy era escapçar els lideratges independentistes. I reconstruir-los requereix temps.
Ajudarien a aclarir el panorama unes eleccions a Catalunya?
Les eleccions sempre són un instrument per acumular forces, i no les podem descartar. Si el Govern no aprova uns pressupostos em costa d’imaginar que no sigui un motiu per convocar-les.
Li queden ganes de tornar a la política?
A curt termini segur que no. Però tinc 43 anys i si algú em pregunta què faré d’aquí 15 anys no l’hi sé dir.