La nova pantalla de l’independentisme
Quan es podria formar l’Executiu d’esquerres que més convindria a l’independentisme per dialogar, aquest es troba a les portes d’eleccions catalanes. Els pròxims mesos dirimiran una altra pugna entre Puigdemont i Junqueras.
Una de les característiques de la crisi catalana durant els últims deu anys ha estat el seu avenç descompassat respecte els esdeveniments polítics a Espanya. Tant és així que en el llenguatge del procés va fer fortuna l’expressió “passar pantalla”. El Govern de la Generalitat imprimia un ritme ràpid a les successives reivindicacions –el famós “Tenim pressa”– mentre s’evidenciava la incapacitat de reacció de l’Executiu central. A finals de juliol, quan les opcions
d’un acord entre Pedro Sánchez
i Pablo Iglesias s’extingien, el portaveu d’ERC al Congrés,
Gabriel Rufián, advertia: “El setembre ens complica la vida a tots i la tardor no serà un bon moment per fer política, per motius obvis”.
Ja llavors era conegut que la sentència del procés es faria pública cap a mitjans d’octubre a fi d’evitar una pròrroga de la presó provisional, i es donava per suposada una condemna. Els republicans s’havien decidit per l’abstenció a la investidura de Sánchez sense reclamar contrapartides, com a mostra de voluntat negociadora, i ja començaven a rebre crítiques d’una part de l’independentisme. En la seva executiva del juliol no va ser fàcil tirar endavant aquella posició. Malgrat les directrius d’Oriol Junqueras, les opinions a la direcció d’ERC estaven molt dividides.
Després de la sentència, de les protestes al carrer que no cessen i d’una campanya electoral en què Sánchez ha marcat distàncies amb l’independentisme, sens dubte és més difícil per a ERC facilitar la investidura del líder socialista. I, tot i això, un govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem és el millor escenari que es podrien trobar els republicans. Així doncs, la direcció d’Esquerra insisteix que la Moncloa els deixi un agafador per evitar que la seva abstenció sigui de franc. Perquè, a més dels efectes de la sentència, ERC té al davant la prova de foc de les eleccions catalanes.
Esquerra s’ha mantingut com a força més votada en unes eleccions generals a Catalunya, un lloc al qual va accedir a l’abril aconseguint una fita històrica. Ara bé, ha perdut dos escons i 150.000 vots. Si només fos la irrupció de la CUP els republicans ho podrien assimilar, però és que el rival de tota la vida, ara sota les sigles de
JxCat, ha resistit més del que esperaven amb un discurs radical i de bloqueig a la política espanyola. Els moviments de l’independentisme estaran marcats per una cita electoral encara per assenyalar, però imminent, i per l’esdevenir de la situació processal de Carles Puigdemont.
La política catalana està a punt d’entrar en uns mesos de vertigen. Per començar, demà el president Quim Torra va a judici i és probable que a tot estirar d’aquí un parell de mesos sigui condemnat i inhabilitat, ja que ell mateix es va declarar culpable de desobeir la Junta Electoral quan li va demanar que retirés el cartell dels presos del Palau de la Generalitat. Ara com ara Torra no té intenció de recórrer-hi en contra, de manera que accediria a la presidència de manera interina el número dos del Govern,
Pere Aragonès, d’ERC. En un termini de deu dies, però, s’hauria de sotmetre a votació del Parlament una candidatura a la presidència. Si no prospera, d’aquí dos mesos hi haurà eleccions.
En paral·lel, Junqueras està pendent de saber si el Tribunal de Justícia de la UE dictamina que tenia dret a la immunitat com a eurodiputat electe. Al Tribunal Suprem ho veuen poc probable, però si passés creuen que no alteraria la situació de Junqueras perquè hi ha una circumstància sobrevinguda, com és la seva condemna a inhabilitació per a càrrec públic. Amb tot, sí que se’n podria veure beneficiat Puigdemont, que encara no ha estat jutjat. L’expresident pot tornar a posar sobre la taula a ERC la seva investidura al capdavant del Govern, ja que, a més, no es demana la seva extradició per rebel·lió –que implica la seva suspensió com a diputat–, sinó per sedició. Puigdemont no ha perdonat a ERC que es negués a investir-lo a distància per evitar més processaments judicials a dirigents republicans. La pugna entre les dues forces independentistes es pot agrejar encara més.
Quan un govern de Sánchez i Iglesias podria obrir una segona operació desinflamatòria a Catalunya que anés més enllà del tímid primer intent del PSOE, l’independentisme és en una altra pantalla. La d’ajustar alguns comptes pendents i fer la seva digestió particular dels esdeveniments de la tardor del 2017.