De Pedralbes a Torre Baró
Barcelona no és precisament un dels municipis catalans on Vox va obtenir els millors resultats en la jornada triomfal de la formació neofranquista de diumenge. El partit d’ultradreta, tot i millorar dos punts els seus registres del 28 d’abril, va pescar només un 5,3% dels vots emesos en aquesta ciutat, un percentatge lleugerament inferior al 6,3% del conjunt de Catalunya i a una distància sideral del 15% del global espanyol. Tot i això, en 12 dels 73 barris va superar la barrera del 9%, amb puntes al tercer amb menys renda per càpita de Barcelona, Torre Baró (12,9%), i al més ric, Pedralbes (12,5%). I encara hi ha més dades: entre els altres barris amb més proporció de votants de Vox hi figuren dos dels més benestants (Tres Torres i Sant GervasiGalvany) i set dels més pobres (Canyelles, Roquetes, Vallbona, Trinitat Vella, Ciutat Meridiana, Baró de Viver, la Marina del Prat Vermell i el Besòs i el Maresme).
Aquest és un cas excepcional. De fet, en molts països la ultradreta s’alimenta gairebé fins a l’empatx del vot dels barris obrers (en una societat postindustrial i tan terciaritzada, no seria hora d’aparcar expressions com ara “barris obrers” o “cinturó vermell”?) i fa la copa i el cigar i es fa uns tips de riure a les grans mansions. I ara, a Espanya –però també a Catalunya i a Barcelona–, aquesta convergència
A Barcelona Vox obté els millors resultats al barri més ric de la ciutat i al tercer més pobre
delirant entre dos mons oposats que no s’arribaran a conèixer mai ja és una realitat.
El comportament electoral en zones com Torre Baró és d’extrems, i no només per aquesta sorprenent –o no– coincidència amb Pedralbes. El missatge dels carques fa forat en un barri amb moltes mancances, on hi ha hagut inversió pública, tot i que veient els resultats no n’hi ha hagut prou. Un barri que va créixer als anys cinquanta i seixanta del segle passat sota els paràmetres inhumans de l’urbanisme d’una època i un règim ressuscitat quan, equivocadament, el crèiem sepultat. Una àrea urbana que va ser inclosa en l’extint i enyorat pla de barris de la Generalitat (el 2006, juntament amb la veïna Ciutat Meridiana) i també en la rèplica local d’aquella iniciativa que va posar en marxa l’alcaldessa Colau durant el mandat anterior. Un indret que, malgrat tot, continua sent majoritàriament d’esquerres i on la suma de socialistes i comuns arriba al 52,5% dels vots (4,1 punts menys que a les generals de l’abril) i l’independentisme amb prou feines supera el 16%, tot i que experimenta una pujada de gairebé cinc punts respecte a fa sis mesos. És un símptoma més del vertigen permanent que patim des de fa temps i que fa possible que un partit que aspirava a ser de govern a Espanya i que fa menys de dos anys guanyava unes eleccions (les últimes autonòmiques) a Catalunya, a Barcelona i també a Torre Baró (aquí amb gairebé un 40% dels vots i deixant els socialistes a 20 punts) hagi quedat pràcticament esborrat del mapa.