Inutilitat que desllueix
La cabina telefònica situada davant les cases Batlló i Amatller desentona en el paisatge del passeig de Gràcia
La imatge que ofereixen d’un temps ençà els telèfons públics és deplorable. Són molts menys que abans, però els pocs que queden ofereixen un panorama que crida l’atenció per ser tan lamentable. Un exemple molt representatiu és el telèfon que apareix plantat no només al centre de la vorera del passeig de Gràcia, sinó en el punt més freqüentat, davant les cases Amatller i Batlló. Els quatre costats exhibeixen l’acció d’un vandalisme divers i pertinaç.
Així les coses, cal preguntarse si la companyia és conscient de la imatge pèssima que exhibeix a la via pública. Sembla que s’hagi oblidat o que hagi prescindit del manteniment d’aquesta estructura. Ja crida l’atenció que ara només es mantingui un dels dos aparells. És lògic que aquest servei sigui tan poc utilitzat, cosa que va induir a reduir de manera dràstica el nombre de terminals: només en queden mig miler.
Una prova que ja no serveixen per a res, excepte fer fàstic, l’ofereix el sempre indicatiu comportament popular. Abans era molt freqüent observar els furgadors, que intentaven obtenir les monedes que quedaven a l’abast de la seva habilitat. Era fàcil detectar quan actuaven a causa de la insistent maniobra percussionista sobre l’escletxa escurabutxaques.
Si aquests professionals ja no exerceixen, indica que no hi ha negoci, ja que ningú no fa servir uns telèfons que s’han convertit en artefactes del silenci. La veritat és que gairebé fa por introduir-hi un euro: el resultat és imaginable.
Abans, aquest mobiliari s’havia distingit per un protagonisme eficaç. L’acreditat pintor Fernand Léger afirmava que el color vermell salvava la tristesa agrisada de Londres; es referia a les jaquetes dels soldats, els autobusos i les cabines telefòniques. Les de Telefònica no tenien una presència tan vistosa, però van adquirir un valor afegit gràcies a la tragèdia escenificada amb mestria per aquell López Vázquez condemnat a un destí tràgic. Aquell model va ser suprimit, ja que impedia l’accés als usuaris de mobilitat reduïda. No va ser desencertat indultar-ne un exemplar, el del carrer Lledoners, que va passar a facilitar l’intercanvi de llibres.
El pas del temps, el canvi d’usos i costums han condemnat el telèfon públic: una antigalla inútil. A sobre de no servir per a res ni a ningú, resulta que s’ha convertit en suport i exhibició del vandalisme. Davant la falta de manteniment, el que s’imposa és eliminar-lo completament perquè deixi d’enlletgir l’espai públic de Barcelona.
Ja ningú no fa servir uns telèfons que s’han convertit en artefactes del silenci