Joan Margarit, premi Cervantes
Divendres, 15 de novembre. “Joan Margarit, premi Cervantes en català. El guardó més important de la llengua espanyola premia el bilingüisme. El poeta escriu en la llengua materna i versiona el castellà” (La Vanguardia). Fot-li. I, posats a parlar de bilingüisme, de versió en castellà i de la mare que ens va parir, per què, dic jo, no donar-lo, no haver donat el premi a Pere Gimferrer? Doncs, penso jo, perquè els temps són uns altres –uns altres respecte a quan el jove Gimferrer ens va enlluernar amb la seva mar cremant–; avui els temps són més, com ho diria jo, polítics. Prova d’això és que, quan em vaig assabentar, per la Ser, mentre esmorzava, que havien donat el premi Cervantes a Margarit, l’amic Cuní semblava més preocupat pel fet que el president Torra encara no hagués felicitat el poeta pel seu guardó que per una altra cosa.
I tenia raó: avui, per a un polític, el poeta, l’artista, és dels nostres o no ho és (vella història: per què no li van donar a Pla el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes?). Però, jo d’ell, de Cuní, ho hauria silenciat. Què cony m’importa a mi que un activista com Torra, amb pretensions literàries, reconegui o no un poeta que “escriu en la llengua materna” i, vet aquí!, “versiona en castellà”? Però l’amic Cuní és molt Cuní, i quan se’n va assabentar, després del migdia, quan ja havia abandonat la Ser, el seu Matí, el seu matí amb ell, que finalment el president Torra havia felicitat Margarit pel seu Cervantes, es degué sentir satisfet d’haver obligat el president Torra a empassar-se allò del bilingüisme i saludar un Cervantes català. Un poeta, la poesia del qual, sobra dir-ho, té poc a veure amb la de l’activista. Doncs si per a Torra la poesia ve a ser “una arma carregada de futur” (carregada de ratafia i d’independentisme), per a Margarit, agradi o no (a mi m’agrada), és una cosa més modesta, que, ho confesso, més d’una vegada m’ha fet companyia.
Llegeixo a La Vanguardia (dijous, 14 de novembre) que “el teatre Principal reobre com a centre cultural i empresarial”. “El teatre Principal –llegeixo–, el més antic de Barcelona, tornarà a aixecar el teló ben aviat. Després del tancament de l’equipament cultural el 2017, arran d’una arriscada aventura que al final no va arrelar, un grup inversor liderat per l’empresari José María Trénor –propietari dels hotels de la cadena Praktik– pretén donar un nou impuls a l’edifici. Per això ha firmat un acord amb el Grup Balañá per a la cessió de la superfície del teatre durant 50 anys. La intenció és convertir aquest espai cèntric en un equipament amb programa cultural els 365 dies de l’any i convertir-lo en un punt de trobada entre empreses, marques, cultura, innovació i esport”.
Quan, farà cosa d’un any o una
Què m’importa a mi que un activista com Torra, amb pretensions literàries, reconegui un poeta o no?
mica més, vaig escriure sobre el que pensava del projecte de reforma de la Rambla, vaig dir que no hi veia cap menció sobre el futur del teatre Principal, del segle XVI, un dels teatres més antics d’Espanya. Llavors vaig escriure que veia el Principal com el teatre municipal de Barcelona –en una
Rambla reformada–, i més després del fracàs de la Ciutat del Teatre (Institut del Teatre, teatre Grec, Mercat de les Flors, Teatre Lliure...) que havia d’atorgar-li aquesta municipalitat al Lliure, que va néixer amb la “vocació de teatre públic”.
No sé si arribarà a ser-ho mai, però, pensi el que un pensi sobre el particular, reconec que no deixa de ser sorprenent i fins a cert punt agradable que un empresari i el Grup Balañá es posin d’acord per reobrir un teatre com el Principal mentre l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació guardaven silenci sobre el seu futur. Tant de bo altres empresaris adquireixin l’Arnau, el Paral·lel, que continua tancat, i el converteixin en l’Olímpia de Barcelona –el palau de la vella, de l’eterna cançó–, si escau, en el Museu de les Arts Escèniques (hi ha molta cosa dipositada a l’Institut del Teatre), que sorprendria més d’un aficionat europeu.
P.S. Va morir Nick Tosches i aquest diari, ves per on, ho va ignorar. Va morir amb 69 anys. El vaig descobrir amb el seu llibre sobre Dean Martin, Dino: living high in the dirty business of dreams (1992). El 2000 va escriure un llibre extraordinari sobre Sonny Liston, l’adversari –o millor l’enemic?– de Muhammad Ali. És una llàstima que un diari que té tan bons cronistes sobre el jazz, el rock i el que en penja, hagi silenciat la desaparició de Nick Tosches.
També em sorprèn que s’hagi silenciat la mort (8 de novembre) de Lucette Destouches, la vídua de Louis-Ferdinand Céline. Es deia Lucie Almansor i era una ballarina, molt bona ballarina. Es va embolicar amb Céline el 1936 i es va ocupar de l’escriptor fins que aquest va morir (1961). “Je ne cherchais pas le bonheur avec lui”, deia Lucette, “J’aspirais simplement a le rendre moins malheureux”. Lucette va morir amb 107 anys, a la seva casa de Meudon.
“Josep Solà, de Bodega Sepúlveda, rep el premi Nacional d’Hostaleria 2019”, llegeixo en aquest diari (dijous, 14 de novembre). Felicitats, Josep, felicitats també per a la teva esposa, Joaquina, i per a les teves filles, la Sònia i la Núria. Us mereixeu aquest premi i molts més. Que bé que es menja a casa vostra! Per molts anys!