No defraudar l’esperança dels pobres
El papa Francesc va voler, ja fa dos anys, que en un diumenge de novembre els catòlics i els homes i dones de bona voluntat reflexionéssim sobre la qüestió punyent de per què hi ha pobres i com ens hi relacionem, i com podríem millorar la seva situació. El Papa ha enviat un missatge per a la III Jornada Mundial dels Pobres, que s’escau avui. Proposa un lema amb les paraules del salmista “l’esperança dels pobres no es veurà defraudada” (Salm 9,19), que expressen una veritat profunda que vol retornar l’esperança als qui l’hagin perduda a causa de la injustícia i la precarietat de la vida.
És important fer atenció a les noves esclavituds a les quals estan sotmeses milions de persones. Famílies que es veuen obligades a abandonar la seva terra; orfes que ho són a causa de l’explotació als seus pares; joves a la recerca d’una realització professional; víctimes de tantes formes de violència; milions d’immigrants víctimes de tants interessos ocults. I les persones marginades i sense llar. El Papa és avui la veu que denuncia que els pobres són tractats com a deixalles o bé són vistos com una amenaça o com si fossin gent incapaç. I tot aquest rebuig, només perquè són pobres.
En canvi, si atenem a la Bíblia, el pobre és aquell que confia en el Senyor, perquè té la certesa que mai no serà abandonat. Déu no és indiferent ni resta silenciós davant la seva pregària. Fa justícia a l’oprimit i no se n’oblida; és un refugi per a ell i no deixa d’ajudar-lo. Davant la multitud innombrable d’indigents, diu el papa Francesc, Jesús no va tenir por d’identificar-se amb ells: “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,40). Fugir d’aquesta identificació és falsificar l’Evangeli i atenuar la revelació cristiana. El Déu que Jesús revela és aquest: un Pare misericordiós, generós, que ofereix esperança als qui estan desil·lusionats i privats de futur. Juntament amb les Benaurances són un programa que la comunitat cristiana no pot subestimar. D’això depèn que sigui creïble el seu anunci de l’Evangeli i el testimoni dels cristians.
L’Església, estant propera als pobres, es reconeix com un poble gran la vocació del qual és no permetre que ningú se’n senti estrany o exclòs, perquè implica tothom en un camí comú de salvació. La promoció dels pobres, també en allò social, no és un compromís extern a l’anunci de l’Evangeli, sinó que posa de manifest el realisme de la fe cristiana i la seva validesa històrica. L’opció pels últims, per aquells que la societat descarta i rebutja és una opció prioritària que els deixebles de Crist estan cridats a fer per no trair la credibilitat de l’Església i donar esperança efectiva a tantes persones indefenses. En elles, la caritat cristiana troba la seva verificació, perquè qui es compadeix dels seus sofriments, amb l’amor de Crist, rep força i confereix vigor a l’anunci de l’Evangeli.
A més d’ajudar els pobres, es tracta de ser testimonis de l’esperança cristiana en el context d’una cultura consumista, que descarta moltes persones, orientada a augmentar el benestar superficial i efímer. Cal un canvi de mentalitat per redescobrir l’essencial i donar cos i efectivitat a l’anunci del Regne de Déu. Ajuda a viure i fa feliç un compromís d’amor gratuït, mantingut, que comuniqui esperança. El Papa conclou el seu missatge dient que “els pobres necessiten les nostres mans per reincorporar-se, els nostres cors per tornar a sentir el caliu de l’afecte, la nostra presència per superar la soledat. Senzillament necessiten amor”.
L’Església es reconeix com un poble gran, la vocació del qual és no permetre que ningú se’n senti estrany o exclòs