El país dels mil talls
Catalunya està tallada. Aquí es tallen autopistes i carreteres, s’impedeix l’accés a l’aeroport, s’ocupen places i carrers i ja s’aspira al bloqueig total. De vegades, amb un plus de nocturnitat, foc i vandalisme. De vegades, sense. Però sempre fent la guitza al proïsme i al conjunt del país.
Els qui organitzen i dirigeixen aquestes operacions creuen que la seva causa és justa i necessària, que tot els està permès. Més o menys com els Blues Brothers quan deien estar en una missió de Déu i arrasaven tot el que es posava per davant. A això mateix es dedica, voluntariós i contumaç, l’activisme independentista del Tsunami Democràtic o els CDR.
Altres catalans observen aquesta carregosa afició al tall quotidià amb preocupació creixent. Tant pel que els afecta personalment com per la manera en què erosiona la imatge i el demà del país. Temen que si algun dia els activistes indepes assoleixen els seus últims objectius Catalunya ja sigui aleshores pura filfa: un país socialment trencat, industrialment i financerament desfibrat, econòmicament dessagnat i intel·lectualment avariat; un Estat nou nascut damunt d’un país arruïnat. Gran negoci!
Davant d’aquest panorama, quan el tall dura diversos dies i l’acampada urbana diverses setmanes, alguns es pregunten per què la policia s’encomana a sant Job i aposta per l’ús proporcional de la força, en lloc de mostrar-se més expeditiva. Alguns, en els desfogaments de sobretaula, fins i tot es pregunten per què no intervé la força aèria...
Tinc una teoria respecte d’això: perquè aquesta mena de resposta contundent
Alguns es pregunten per què la policia s’encomana a sant Job, en lloc de mostrar-se més expeditiva
que genera imatges de violència policial és exactament la que anhelen els patriotes; vitamina victimista per a un activisme més sorollós que robust. Perquè ni la gent a qui mobilitza el Tsunami representa el país ni l’acció no-violenta redimeix una causa gestionada per insensats.
Tal i com ha explicat amb més fonament Josep Maria Ruiz Simón als seus articles en aquest diari, estaríem davant una revolució de manual, basada en La política de l’acció noviolenta (1973). En aquest manual, el seu autor Gene Sharp explica com la legitimitat del rival es pot debilitar quan reprimeix violentament una resistència que es defineix com a noviolenta. I això seria també el que busca el Tsunami: imatges de ferotges policies apallissant la bona gent (cosa que de passada permetria a TV3 jubilar les filmacions de les càrregues de l’1-O, ja centenars i milers de vegades emeses).
Per tant, i si el grau de desordre no ho exigeix, convé desfer les protestes amb més mà esquerra que caces F-18. Amb diàleg, protegint els drets de tots els ciutadans i, alhora, desemmascarant i empaperant els mentors del xivarri. No és fàcil, són molts fronts. Però la no-violència es combat millor amb intel·ligència que no pas amb violència. Tots els excessos acaben perjudicant als seus autors, siguin d’un bàndol o de l’altre.