Cimabue contra Botticelli
Entre les cimeres de l’art italià destaquen, entre tants noms, els de Cimabue i Botticelli, que han acaparat l’atenció mediàtica recent. Tot i que estan separats per dos segles, tots dos van revolucionar la pintura: Cimabue és l’últim dels bizantins, un pintor gòtic encara (quina estultícia de la premsa la de titllar-lo de renaixentista), el mentor de Giotto, l’embrió de la pintura moderna. Botticelli cristal·litza els ideals del Renaixement pur, florentí i neoplatònic, la suprema bellesa clàssica. Dues de les seves obres els han posat en el punt de mira de l’actualitat. La història és coneguda. A la cuina d’una nonagenària de Compiègne, al nord de París, els treballadors d’una casa de subhastes van descobrir l’últim Cimabue perdut: una taula d’un pam quadrat que representa Crist burlat amb els colors xuclats sobre un fons daurat. Va ser subhastada el diumenge 27 d’octubre per 24 milions d’euros, el primitiu italià més car mai venut. Tot i que va ser adquirit per la col·lecció Alana –una part de la qual es pot visitar ara al museu Jacquemart-André–, hauran d’esperar dos anys abans d’emportar-se l’obra a casa. El Cimabue
va ser venut sense permís d’exportació i l’Estat francès ha de decidir si el concedeix o declara l’obra “trésor national”; en aquest cas tindria dos anys per aconseguir els 24 milions i comprar-lo (la destinació lògica seria el Louvre). Si no, l’ha de deixar exportar.
Mentrestant, aquest octubre ha estat notícia l’exposició, a la fira Frieze Masters de Londres, del retrat de Michele Marullo Tarcaniota, de Botticelli, que pertany a la col·lecció Cambó, obra que l’Estat va declarar BIC (bé d’interès cultural), inexportable. El seu preu a la fira era de 27 milions d’euros i, com que no podia sortir d’Espanya, no va trobar cap comprador. Ara, els propietaris, si no troben un improbable comprador internacional amb residència al nostre país, no tenen cap altra sortida que vendre el quadre a Espanya. Pràcticament, l’únic destí possible és una col·lecció de l’Estat (al Prado, tot i que bé el podrien prestar al MNAC) i l’Estat prou que ho sap: controla la situació, no té pressa i buscarà una oportunitat a la baixa.
Són comparables les dues obres de Cimabue i Botticelli? Sí, pertanyen a dos grans mestres italians dels qui és molt difícil que apareguin obres a la venda, es conserven en països que no són Itàlia, procedeixen de particulars, estan valorades en preus molt semblants i són inexportables (entenc que el Cimabue ho serà). Què les diferencia? Les mesures, l’estat de conservació (està millor el del Cimabue) però, per damunt de tot, la manera com els Estats gestionen l’equilibri entre la salvaguarda del patrimoni i la lliure circulació del mercat.
Tots dos països són proteccionistes i tenen la llei a favor per aturar qualsevol espoli, però la gran diferència és que a França l’art és cultura i a Espanya és luxe. El nostre país veí declara l’obra com a tresor nacional i té dos anys per buscar els diners i pagar el mateix preu que va assolir en una venda pública i, si no ho aconsegueix, la deixa sortir: és just. Mentre que a Espanya es declara l’obra inexportable i, com que no es pot vendre fora del país, no es fa res (l’obra com a ostatge) o bé es negocia a la baixa (la injusta devaluació del preu quan se’n redueix la demanda). La legalitat significa que un acte és conforme a la llei; l’ètica s’ocupa de la correcció en la conducta. L’acció és legal però hauríem de reflexionar si la conducta és ètica. El més assenyat seria homologar la nostra legislació patrimonial a la dels nostres veïns.