Barcelona en crisi: el risc d’autoengany
Mirar cap a una altra banda mentre es cremen contenidors i les empreses expressen la seva alarma sobre el futur de Barcelona és una perillosa negació de la realitat: la projecció de la ciutat es deteriora i ja no n’hi ha prou a propagar bones notícies.
Ales persones ens costa admetre que passem per una crisi. Ara bé, encara ens resulta més difícil assumir la nostra pròpia responsabilitat en un fracàs, i, sobretot, resistir la tendència a l’autoengany, que és el recurs que fem servir quan volem negar una realitat que ens provoca disgust. El geògraf, biòleg i biogeògraf Jared Diamond ha desenvolupat el tema al seu llibre Crisis. Cómo reaccionan los países en los momentos decisivos (Debate), en què traça un paral·lelisme entre les crisis que pateixen els individus i les que afecten els països.
Diamond, que parlarà sobre el seu assaig dijous vinent al CosmoCaixa de Barcelona, adverteix que el procés que denomina d’“autoavaluació honesta” requereix dos passos que no sempre es compleixen, ni en el cas dels països ni en el dels individus (per bé que en aquest seria òbviament més fàcil, atès que hi ha menys voluntats implicades). D’una banda, és imprescindible disposar d’una informació correcta i precisa. Però, sobretot, cal ser capaç d’avaluar aquesta informació amb total honestedat. I aquí rau l’essència del problema.
L’autor aporta diversos exemples d’obstinació col·lectiva a rebutjar la realitat. La majoria no venen al cas perquè estan relacionats amb episodis bèl·lics, però n’hi ha algun que és susceptible d’evocar situacions presents. Per exemple, el dels Estats Units de Donald Trump, el país de Diamond, on l’autor destaca que molta gent continua negant problemes tan evidents com ara la polarització política, la baixa participació electoral, les desigualtats o la poca mobilitat socioeconòmica, factors que també estan perjudicant el prestigi exterior dels EUA.
No ha estat mai fàcil que les persones valorin les raons del rival i que cedeixin quan les han convençut que anaven errades. Aquesta dificultat, però, ha augmentat ara en aquesta mena de societat bombolla propiciada per les xarxes socials. La temptació inconscient de negar la realitat es reforça en aquest món feliç de les persones afins que són els comptes de Twitter, Facebook o Instagram. No hi ha cap indicador econòmic negatiu que no es pugui capgirar per convertir-lo en munició argumental contra l’enemic.
En això s’ha convertit el debat sobre si els persistents bloquejos independentistes, molt concentrats a l’àrea de Barcelona, estan malmetent la imatge i l’economia de la ciutat i de passada afavorint Madrid. En realitat, el debat se circumscriu a un cercle pervers: n’hi ha que defensen que sí; qui afirma que no tenen incidència i qui admet que la situació empitjora però es justifica en nom de la somiada independència. El resultat, en alguns casos, és que els arguments de l’altra part s’utilitzen de manera malintencionada per retroalimentar els propis.
Ara bé, la realitat és tossuda i no deixa de manifestar-se. president de Seat i persona mesurada que sempre ha evitat irrompre en el debat polític, ha advertit aquesta setmana que la imatge que projecta Catalunya no ajuda a atreure inversors, mentre que la Cambra de Comerç Britànica a Espanya deia que una de cada tres empreses del seu país s’ha replantejat les seves inversions a Catalunya.
També aquesta setmana, GSMA-Mobile World Congress, responent a preguntes d’aquest diari, explicava que els aldarulls recents no han afectat cap de les fires que aquests dies s’han celebrat a Barcelona, però admetia que està seguint molt de prop el conflicte per avaluar el risc d’impacte en el seu congrés.
El del Mobile World Congress és un exemple clar de polarització de caire polític. Certa premsa de Madrid dona alegrement per fet que Barcelona perdrà l’esdeveniment abans que expiri el contracte signat fins al 2023, mentre que part de l’independentisme continua encoratjant la revolta al carrer –de vegades des del mateix Govern– tot i saber que els comportaments violents comprometen el futur de certàmens firals com aquest.
El debat sobre la continuïtat del Mobile potser hauria de ser menys visceral. Si l’edició del 2020 transcorre sense incidents és molt probable que el congrés ni tan sols es plantegi la possibilitat d’anar-se’n, almenys abans del 2023. El certamen s’ha fet més gran a Barcelona gràcies a organitzacions i professionals locals, de manera que està profundament arrelat a la ciutat.
Tanmateix, és evident que la inestabilitat política i la persistència d’incidents al carrer dificulten la inversió i la captació i retenció de talent. L’àlbum fotogràfic de la ciutat insurgent es renova cada dia, per més minoritàries que estiguin sent les mobilitzacions després que l’independentisme majoritari hagi optat per participar només en les grans marxes pacífiques. I les ciutats competidores en prenen nota.
El director de Barcelona Global, Mateu Hernández, ha pogut comprovar aquesta setmana fins a quin punt ha canviat la percepció exterior de la ciutat. A Bogotà, on participava en una jornada sobre ciutats globals organitzada pel fòrum empresarial ProBogotá, el representant barceloní es va haver de posar a la defensiva, mentre que Madrid era convidada com a model de metròpolis d’èxit (això sí, la ponent era investigada per corrupció).
A les jornades es va presentar Barcelona com a exemple de ciutat convulsa, juntament amb Hong Kong i París. Hernández, sobre com es pot gestionar des de la societat civil una crisi política i de seguretat com la barcelonina, va respondre que no queda cap altre remei que fer-ho “parlant d’allò que fem i no d’allò que som”, referint-se a les polítiques de promoció cultural o d’atracció de gent amb talent.
Amb tot, diàriament comprovem que persisteix una resistència a acceptar que Barcelona ja està pagant un cost pels aldarulls. Fins quan? “Igual que els individus –escriu Diamond–, els països poden ignorar, negar o minimitzar el problema en un moment inicial, fins que té lloc algun esdeveniment extern que posa fi a la fase de negació”.
El debat sobre el Mobile ha de ser menys passional: si l’edició del 2020 transcorre amb tranquil·litat es voldrà quedar