Manel treu pit
El quartet va presentar ahir a la nit al Poble Espanyol el seu flamant àlbum ‘Per la bona gent’ amb un èxit rotund
Una de les bandes més referencials –per molts, la que més– del pop català actual va triar l’Hivernacle del Poble Espanyol per a la presentació a Barcelona de les seves noves cançons. Això és el que ahir a la nit va fer el quartet Manel davant més de 3.000 incondicionals, entregats i coneixedors que havien exhaurit l’aforament des de fa dies i que van voler comprovar, abans que ningú a la capital, com sonava el nou àlbum Per la bona gent. I ho van fer amb un èxit musculós.
Al llarg d’una hora i mitja generosa la formació barcelonina hi va oferir una quinzena de temes, amb un tronc central constituït, lògicament, per una bona part del cançoner del seu esmentat nou àlbum (n’acabarien desgranant vuit de la dotzena original), al qual van afegir algunes cançons d’àlbums imprescindibles del seu passat (especialment de l’anterior, Jo competeixo).
A l’ambient es notava l’expectació en aquesta presentació davant el seu públic –el seu primer contacte amb l’afició per testar les noves cançons va ser fa només una setmana al Palau de la Música de València– del seu flamant treball, dins el marc del festival Cruïlla de Tardor i amb prou feines un mes i mig després d’aparèixer.
Un cinquè àlbum, aquest Per la bona gent, que es pot qualificar d’inflexió en la seva carrera per adoptar, sense complexos ni pors, noves sonoritats, picar l’ullet a noves estètiques i, en general, mostrar una intenció evident per no quedar-se dins les comoditats del seu estatus.
Així doncs, van arrencar amb una descàrrega inicial de tres temes de la seva nova obra, començant pel Formigues, per a més glòria de mossèn Cinto Verdaguer, amb electrònica densa, crescendo espectacular i al final un Guillem Gispert fent anar dos aerosols mataformigues. Una escenografia de tons vermellosos també densos i fumejants, amb acústica poderosa, van continuar acompanyant Els entusiasmats i Aquí tens el meu braç. I bona part de la parròquia ja corejant les noves composicions.
Encabada l’arrencada, Gispert va saludar el públic, va agafar la guitarra elèctrica i va atacar els primers compassos de Serotonina, ja tot un clàssic. Una versió elèctrica més afilada, amb electrònica percussora, bases i efectes gravats i, en general, un enllaç modèlic. Una constant durant tota la nit. I és que Guillem Gisbert, Roger Padilla, Arnau Vallvé i Martí Maymó van sortir amb les piles potents i electrònicament ben posades (Maymó va estar més amb els teclats que amb el baix), imprescindibles per desgranar a tota metxa la resta del programa: Canvi de paradigma, Captatio benevolentiae, Cançó del dubte, Jo competeixo, Les cosines, Teresa Rampell (corejada fins al deliri), Boy band (l’himne talkinghead que també va aixecar eufòria) i Per la bona gent, en què intercalen un fragment del gloriós Alenar, de Maria del Mar Bonet.
Després, ració generosa de bisos: La cançó del soldadet –amb inesperats problemes de so–, Tubs de ventilació i Sabotatge, per acabar la festa amb un altre tema de Per la bona gent, la bonica Amb un ram de clamídies.
El grup va exhibir un so molt més contundent davant un públic que ja va corejar els nous temes