Eficàcia i sensibilitat
Concert inaugural del Palau de la Música
Intèrprets: NDR Elbphilharmoniie Orchester i Leonidas Kavakos (solista) Direcció: Alan Gilbert Lloc i data: Palau de la Música Catalana (13/XI/2019)
Concert inaugural de temporada al Palau amb una bona proposta: una bona orquestra de les ràdios alemanyes, director amb experiència, i un gran solista com Leonidas Kavakos amb una de les seves especialitats: el Concert núm. 2 per a violí de Béla Bartók. Kavakos és, sens dubte, un gran músic i l’atracció d’una orquestra per al seu caràcter és inevitable. Segurament els seus passos aniran en la via de la direcció, tot i que almenys en les ocasions en què el vam escoltar, li queda molt per reflexionar.
És en aquest repertori, en què se sent molt còmode, on s’imposa la seva mestria amb la limpidesa del so i una musicalitat mai exagerada en el lirisme. Hi ha molts concerts d’aquests anys d’entreguerres en què esperem que digui la seva paraula, i en aquesta ocasió va saber expressar el melodisme adequat quan Bartók es mostra més lineal amb la tradició (després de la cadència, per exemple), va brodar la polifonia d’aquest fragment difícil i va assegurar amb precisió i neteja i un so ters als Allegros. Va haver-hi grans aplaudiments merescuts.
La part forta orquestral va arribar amb la Simfonia núm. 7 d’Anton Bruckner, tot i que en el Bartók l’orquestra va mostrar una gran professionalitat; músics amb experiència d’anys que van respondre a un director que va subratllar contrastos i plànols.
La Setena de Bruckner té moltes lectures, fins i tot pel mateix compositor, encara que el primer moviment no va resultar amb la finor i l’expressió que hagués merescut en la plena veu, i un fraseig més intens en l’episodi cambrístic de contrabaixos i fustes, per exemple.
El segon té una força temàtica tan ben orquestrada en la resposta de la corda i els matisos, i en la compaginació i desenvolupament del conjunt, amb les seves idees i tornades i picades d’ullet, que ningú no queda immune d’aquesta potència que contínua en l’Scherzo i manté la força en el vibrant moviment final.
Un bon concert que mostra la gran eficàcia d’aquests conjunts alemanys que, tret de matisos i amb bons directors, tenen poc a envejar a les orquestres internacionals de primera línia.
JORGE DE PERSIA