Després d’Iniesta, l’abisme
El Barça es pregunta des de fa temps per la successió de Messi i només troba una resposta que el turmenta: no hi ha substitut possible. Els dirigents i l’afició s’encaminen inexorablement cap a una frontera que cada vegada és més propera. Tant és els anys que li quedin a Messi en el futbol, el temps actua sense misericòrdia. No és un gran problema quan es tracta de dissenyar el futur sense futbolistes bons o formidables. En el cas del Barça, el mercat és ampli, els diners arriben i el prestigi del club fa la resta. La tragèdia irromp quan s’acaba el cicle d’una escassíssima espècie de jugadors: els excepcionals. Andrés Iniesta n’ha estat un.
A diferència de Messi, l’ocàs d’Iniesta generava una tristesa sentimental. No hi havia cap dubte de la seva categoria ni de la seva influència al Barça i a la selecció espanyola, un efecte multiplicat per la seva rara puntualitat per mitificar-se on menys se l’esperava: el gol en les ocasions més importants que el futbol pugui oferir. Els seus gols a Stamford Bridge i a la final de la Copa del Món li afegeixen la condició d’elegit per la història. Tot i que preocupava la seva successió, de cap manera no angoixava com la de Messi, ni tan sols com la de Xavi. La realitat s’entossudeix a dir el contrari.
A ulls dels aficionats, del periodisme i probablement també dels tècnics, la diferència entre Iniesta i Xavi residia en una mena de jerarquia global. A Xavi se li atribuïa, amb raó, un paper decisiu en el govern del joc. Era l’estrateg insuperable que dictava les normes del millor Barça que s’ha conegut. El paper d’Iniesta semblava més subtil, més enganxat a la solució brillant dels problemes que sorgien pel camí dels partits. El gran angular pertanyia a Xavi. La mirada mil·limètrica, a Iniesta.
Rakitic no ha estat Xavi ni ho ha pretès. És un altre tipus de migcampista, però ha estat un successor intel·ligent, versàtil i capaç, fiable des del 2014 fins al 2019. En termes successoris es pot parlar d’un hereu que va alleujar un tràngol molt complicat per al Barça. Quina llàstima la sortida. Es mereix un reconeixement que potser no obtindrà. En qualsevol cas, sempre s’associarà el seu nom a un treball llarg i competent.
No hi ha manera d’associar un jugador al buit que deixava Iniesta, una operació que va començar abans de la seva retirada del Barça. Neymar emergeix immediatament en l’enumeració d’aquest trànsit, per més diferent que fos d’Iniesta. Diferent en gairebé tot menys en la magnitud del talent. Neymar simplificava la successió perquè marcava gols, resolia partits i emergia com la pròxima gran figura del futbol mundial. No va arribar per succeir Iniesta. Va arribar per heretar la corona de Messi.
A Neymar se l’acabarà recordant com una complicació per al Barça, no com el geni que va evitar el drama postMessi. El seu sorollós abandonament ha accentuat encara més el desencaixament que afecta l’equip amb l’absència d’Iniesta, que era meitat monjo meitat soldat (migcampista per naturalesa, extrem si era necessari) i resultava vital per a l’equip.
El Barça es va gastar 18 milions d’euros en el fitxatge de Rakitic. La posició d’Iniesta, o els seus voltants, ha estat un pou sense fons. André Gomes, Coutinho, Arthur –el futbolista que ara lluita contra la seva naturalesa per ocupar aquest espai– han fracassat en la conquesta d’aquell Everest gegantí que era el menut Iniesta. I malgrat que es va prendre Dembélé per un Neymar en potència, el seu impacte limitat aprofundeix en l’abisme que es va obrir en l’ocàs i comiat d’Iniesta. Ni s’ha resolt la seva successió ni s’endevina una solució satisfactòria, un problema de gruix que explica la magnitud monumental d’Andrés Iniesta.