“Sempre vaig entendre el meu rol, els jugadors egoistes duren poc”
Joan Capdevila, portaveu del RCD Espanyol
Extravertit i espontani, a Joan Capdevila (Tàrrega, 1978) li pertany un tros de la bondat que hi ha al món del futbol. La seva carrera va ser un somni que va coronar amb l’Eurocopa del 2008 i el Mundial del 2010. Espanyolista de bressol i de cor, ara és la cara visible del club de la seva vida. El seu portaveu.
Per què va fer aquest pas?
Fa dos o tres anys ja havia comentat al club aquesta possibilitat, però no va passar. Després em vaig treure el carnet d’entrenador, però vaig veure que entrenar encara
no em sedueix...
Per què?
És dono molta prioritat dedicació a la família. i ara Però mateix de la nit al dia em truca Perarnau. Ho vam arreglar en cinc minuts.
Com li va? Vostè és el Capdevila rialler de sempre?
Em coneixeu de la meva època de futbolista, però també tinc la meva mala llet i m’enfado. I m’agrada ser divertit també, en l’humor està la salut.
Li va tocar ratificar Gallego...
Era el que tocava en el moment. Per això hi soc, per a les coses bones i les no tan bones.
Parla amb els capitans?
Sí. Els capitans són els que empenyen el carro quan les coses van malament. Vaig estar a A Coruña amb Mauro Silva, al Vila-real amb Senna
i amb Molina a l’Atlètic, figures importants.
Com es reverteix la mala situació de l’equip a la Lliga?
Més que en la tàctica, la solució està en la confiança. Tots els jugadors que estan a Primera tenen un do i han de treure’l, alliberar-se. El jugador ara té una motxilla difícil. És el moment de l’afició i això s’ha de notar. I quan els jugadors s’alliberin, es demostrarà que la plantilla és millor que el que diu la classificació.
L’ha sorprès Machín?
Calia donar un nou rumb a l’equip després que Gallego no tingués fortuna. A l’alt nivell els resultats no esperen ningú. Ara només falten resultats, el que passa és que veus
la classificació i et costa respirar.
A Machín se’l veu tranquil...
Si veus un entrenador nerviós al final el jugador es posa nerviós, s’encomana. Jo de vegades estava alterat i a Pellegrini el veia sempre igual i pensava “aquest paio no es posa mai nerviós?”. Això et feia confiança. Machín és l’adequat. L’altre dia es podia queixar de l’àrbitre...
La política de l’Espanyol és no parlar dels àrbitres...
Quan estàs en una situació crítica has d’alçar la veu. No volem que ens beneficiïn, sinó que es faci més justícia.
Es declara perico?
Fa 40 anys que soc soci.
Li va fer mal allò de Capdedòlar?
Potser les formes quan vaig marxar del club no van ser les adequades.
Em van agafar molt jove, assumeixo que no vaig fer les coses bé per falta d’assessorament. Jo vinc de Tàrrega. Ni sabia que hi havia representants, ni clàusules... Quan vaig arribar a Barcelona pensava que era a Nova York! Però tampoc no ho vaig fer tot malament. El club va cobrar 800 milions de pessetes i es va poder posar la primera pedra de la ciutat esportiva.
Va tornar perquè tenia una espina clavada?
Quan venia amb altres equips em deien traïdor. La gent estava dolguda. El club em va donar l’oportunitat d’acabar on vaig començar, que és un privilegi. No sabia com respondrien, però vaig acceptar que si
era el preu que havia de pagar el pagaria, però la gent em va respectar.
Aquesta setmana ha anunciat la seva retirada David Villa. Quina generació la seva. Què sent?
“Villa Maravilla”. Sento nostàlgia. Va ser una generació molt bona de jugadors, vam crear un gran vincle, érem joves, ara ja els veus tots amb família, fills... Va passant el temps, farà deu anys d’aquell Mundial.
S’imaginava el que li va passar?
Quan va passar el Mundial d’Alemanya (2006) vaig perdre tota esperança. Jo només volia que em convoquessin per veure un Mundial en directe, no volia ni jugar-lo! I després resulta que em truca Del Bosque amb 32 anys i jugo tots els partits. El futbol és imprevisible.
Luis Aragonés també hi va influir...
“Machín és l’entrenador adequat, és tranquil, transmet confiança i això la plantilla ho agraeix”
“Només falten els resultats, alliberar els jugadors, però a vegades veig la classificació i em costa respirar”
“Abans de jugar contra Holanda vaig anar al lavabo unes sis vegades per nervis, vaig començar deshidratat”
La tanda de penals contra Itàlia la vam guanyar per mentalitat. Ens la va transmetre l’entrenador. En Cesc va explicar després que no havia xutat un penal des d’alevins. Jo veia Buffon i semblava que fos en una porteria de futbol sala. Em deia, “per on entrarà la pilota?”. Aquell dia de quarts ens va canviar la història!
I van golejar Rússia.
A nivell futbolístic, la segona part contra Rússia va ser el millor que he jugat en un camp.
Contra Dinamarca, Tamudo i Riera havien marcat.
I ells no els van va anar saber a l’Eurocopa. greu. Tant de Sé bo que en a un Roca futur i companyia vegem els a Pedrosa, l’absoluta. Marc El que lluitar hi està per estar més a a prop la selecció. és Roca, ha de
A la selecció va portar un dia el dorsal 10...
Sí Vam [riu]. perdre El vaig 2-0 portar i em contra va caure Suècia. una esbroncada... esquerre amb Vaig el 10. jugar Tinc de fins lateral i tot postals. Allà queda. Per un dia el vaig portar.
Es va refermar a la selecció sense ser del Madrid o del Barça...
Vaig mica coixos tenir la de sort laterals que esquerres. anaven una A més, estava en la meva maduresa esportiva i millor jo que un altre [riu]. Jo sabia quin era el meu rol. Si es tracta de molestar el mínim possible, no començo a fer bicicletes o pensar que soc més del que soc.
Això parla d’intel·ligència.
Jo sabia que havia de passar-l’hi als que més en saben, a Xavi o Iniesta, i després defensava el que tocava. Quin era el do d’Iniesta? Que feia el que volia amb la pilota, a Xavi no l’hi prenies. Un futbolista egoista dura poc.
És cert que abans de la final de l’Eurocopa li va dir a Xavi que no l’hi passés?
Sí, li vaig dir: “Escolta, jo te la dono, però de cap manera me la tornis. Encara que estigui sol davant del porter”. No havia jugat mai una final tan important.
Es passa malament?
Ara ho veig i em penedeixo de no haver-ne gaudit més. Perquè al final et tanques en tu mateix per la responsabilitat. No hi ha cosa més important que una final d’un Mundial. Si la cagues quedaràs assenyalat tota la vida, però si marques un gol decisiu... No enganyo, des que vaig entrar a l’estadi fins que vaig sortir a jugar vaig anar al bany unes sis vegades. Vaig entrar al camp deshidratat [riu].
Era supersticiós?
Massa. El dia del partit feia sempre el mateix ritual.
I la moneda del Mundial?
Un amic em va donar un consell per guanyar la final. Em va dir: “Has d’agafar una moneda i enterrar-la al camp”. I jo: “Et creus que a la final del Mundial estaré pendent d’una moneda?”. Però arriba el dia i quan m’estava vestint dic “la moneda”! Després dels himnes la vaig tirar, no sé què va sortir però la vaig enterrar. Suposo que encara hi és.
Són maneres de destensar-se...
La ment és molt poderosa. A la final vaig jugar lesionat. Van Persie em va fer una falta i el turmell se’m va inflar moltíssim. Em van donar un antiinflamatori i vaig dir “ho provaré perquè jo no surto del partit, encara que em canviïs, m’hi nego”. Quan vaig sortir ni em vaig recordar del turmell. Després vaig estar un mes i mig de baixa. La ment té un paper important en tot, en el futbol, en la vida.
No ha vist el gol d’Iniesta?
No el veuré, no sigui que ara el falli.
“Vaig jugar la final del Mundial lesionat, però no vaig voler sortir del camp; tot és mental”