I el dopat no dormirà tranquil
L’Agència Mundial Antidopatge perfila un pla per reforçar la lluita contra el trampós: podria estar a punt a Tòquio 2020
Entre els científics que s’esforcen per fer de l’esport un lloc amb cara i ulls, el doctor Iannis Pitsiladis ocupa un lloc preferencial.
Pitsiladis (52) és australià, fa classes de Ciències de l’Exercici Físic i el Rendiment a la Universitat de Brighton i el 2015 es va involucrar en el primer projecte Sub-2h en marató. Per fer-ho tenia al seu costat Haile Gebrselassie (com a ideòleg), i Wilson Kipsang i Kenenisa Bekele (conillets d’Índies).
–L’obstacle per aconseguir-ho, per baixar de les dues hores a la marató, no és fisiològic ni biomecànic, sinó econòmic –deia en aquell temps Pitsiladis–.
Econòmic: no hi va haver manera d’esquivar aquest obstacle. I per això mateix aquell primer projecte no va tirar endavant. Pitsiladis es va quedar sense fons. Després van arribar Nike i Ineos, i el resultat ja el sabem. Al parc Prater de Viena, aquest 12 d’octubre, el gran Eliud Kipchoge s’enfilava a les seves sabatilles màgiques i arribava fins a 1h59m40s.
Aquesta és una altra història, però. (...) Mentre donava voltes al tema de la frontera de les dues hores, Pitsiladis es tancava al seu laboratori de Brighton i buscava la manera de parar trampes al trampós: volia muntar rateres. L’argument és vell. El dopatge va al davant de l’antidopatge. El trampós guanya.
I això de les trampes Pitsiladis ho porta malament: és membre de l’àrea científica i mèdica del Comitè Olímpic Internacional (COI).
El 2006 el doctor Pitsiladis entenia que la lluita era desigual. És cert que ja estava en marxa el passaport biològic (2002), l’última revolució en la lluita contra el dopatge. A més, es mesuraven determinats paràmetres d’un esportista i, si hi havia cap dada que cantés, saltaven les alertes: la taxa d’hematòcrit no pot passar d’un 44% a un 49% en un mes. No així com així. Si això passa vol dir que l’esportista ha pres EPO o s’ha fet una transfusió de sang. El que ocorre és que les empremtes, les restes de la trampa, es difuminen al cap d’uns quants dies. Si no es fa el control a l’acte, o en les jornades successives, el trampós en surt indemne. Ja no queden empremtes. La trampa s’ha esfumat.
Cal buscar-hi una solució, es va dir Pitsiladis el 2006, de manera que va començar a bussejar en el codi genètic.
Es calcula que al cos humà hi ha 21.000 gens. La xifra no és exacta. Balla de tant en tant. El que sí que va descobrir Pitsiladis és que centenars d’aquests gens s’alteren quan l’esportista consumeix EPO o se sotmet a una transfusió de sang. I les traces d’aquesta alteració continuen visibles durant setmanes, mesos i fins i tot anys.
Aquí és on cal atacar.
La setmana passada a Katowice (Polònia) Thomas Bach engegava el projecte. Bach és el president del COI. I a Polònia se celebrava la cinquena Conferència sobre Dopatge Esportiu, un esdeveniment de l’Agència Mundial
Antidopatge (AMA).
Es pot combatre el dopatge a partir del codi genètic, venia a dir Bach.
–I si l’AMA ho aprova els mesos vinents, aquesta classe de controls podrien estar a punt per als Jocs de Tòquio 2020 –va dir el president del COI–.
A la sala els experts es van quedar sorpresos. Sabien que es furgava en la matèria però no que el tema estigués tan avançat.
–Aquests nous mètodes reforçaran la nostra lluita. Volem impedir que els tramposos se sentin segurs. Que no s’hi sentin mai ni enlloc –va dir Bach–.
Després va comparar aquest avenç amb l’arribada del passaport biològic.
Va dir que pretenia combinar-lo amb una tècnica comuna en medicina general però inèdita fins avui en la presa de mostres dels esportistes. Es diu DBS (dried blood spot, és a dir, tècnica de la sang seca).
Una lleu punxada en un dit i ja tenim la mostra. La presa és mínimament invasiva, l’extracció és minúscula i ocupa poc espai, i la conservació de la sang seca ofereix més garanties.
Ni orina en un flascó ni una xeringa al braç.
Sir Craig Reedie, president sortint de l’AMA, es va enfilar a la màquina del temps i va remetre als Jocs d’Hivern de Sotxi 2014. El principi de la fi de l’esport rus. Grigori Rodtxenkov, responsable del laboratori antidopatge de Sotxi, havia obert la boca el 2016. Va parlar d’un frau massiu i va involucrarhi el Kremlin. Dopatge d’Estat, en van dir.
A Sotxi amb prou feines havien caçat uns quants esportistes russos i, tot i això, va caure un sistema sencer.
–Rússia ha estat el pitjor cas d’una fallada sistemàtica en tota la història de la lluita contra el dopatge. Les investigacions dels professors Richard Pound i Richard McLaren han causat un canvi d’actitud al planeta –va dir Reedie–. Els seus informes ens van demostrar que aquell nivell de trampes exigia de l’AMA un esforç desproporcionat.
Sir Craig Reedie va remetre al cas Aderlass. Es tracta d’una gran operació contra el dopatge en el ciclisme. Aderlass va tacar les curses de Georg Preidler, Stefan Denifl, Kristijan Koren, Borut Bozic, Kristijan Durasek i el retirat Alessandro Petacchi, el més popular de tots plegats.
Aderlass va demostrar que el dopatge sanguini continua vigent avui dia i que és capaç d’enganyar, fins i tot, el passaport biològic. L’informe és danès i demostra que l’acte de reinjectar-nos 135 mil·lilitres de sang nostra pot fer enfilar el nostre rendiment un 5%.
D’això ja n’havia anticipat alguna cosa Michael Rasmussen. Com es pot interceptar una minúscula transfusió de 135 mil·lilitres?
–És possible dopar-te amb la teva pròpia sang sense que t’enxampin –explicava Rasmussen en una columna a Ekstrabladet.dk.
A Rasmussen (45), ja
retirat, li deien el Pollastre: era molt prim i tenia els cabells grocs. El 2007 era líder del Tour, a quatre etapes del final, quan el seu equip, el Rabobank, havia decidit expulsar-lo: unes setmanes abans s’havia saltat sis controls. –Puc pensar que els tramposos fan trampa? No ho puc demostrar, però la història ens diu que no hem de ser tan ingenus i creure que la gent no està disposada a fer el que sigui –es deia Nikolai Baastrup Nordborg, una de les ànimes que hi havia al darrere d’Aderlass–.
Quan l’esportista consumeix EPO o es fa una transfusió s’alteren centenars de gens: aquí cal atacar
A la tradicional presa d’orina i sang en xeringa ara s’hi afegeix la mostra de sang seca
L’informe Aderlass va demostrar que una transfusió de 135 mil·lilitres de sang dispara el rendiment un 5%