El judici que ningú no volia celebrar
El fiscal general ho va repetir moltes vegades: els temps de la política no són els mateixos que els de la justícia
L’Executiu va tornar a fer el mateix de sempre: utilitzar la justícia per pressionar els dirigents catalans
Maza havia abandonat el càrrec tan tranquil de magistrat del Tribunal Suprem per assumir un any abans, el novembre del 2016, el càrrec de fiscal general de l’Estat. Havia estat proposat pel ministre de Justícia del nou Govern de Mariano Rajoy, Rafael Catalá. Aquells dies el desafiament independentista ja bullia, i des de l’Executiu van pensar que Consuelo Madrigal no era el millor perfil per afrontar aquella batalla. Qui havia dir a Catalá que, al cap d’un any, aquesta dona a qui va destituir amb una punyalada per l’esquena seria un dels quatre fiscals que defensarien més ferventment la presó per al Govern català.
Maza, un home afable, tranquil, trempat i divertit, aviat es convertiria en la bèstia negra de l’independentisme. El seu nomenament va ser un regal tan enverinat com la picadura d’una mamba negra. La forta pressió que va viure aquells dies no el va ajudar en la seva salut, i va morir al cap d’un any d’haver assumit el càrrec. El 18 de novembre del 2017, quinze dies després d’haver-se querellat contra Puigdemont, es va morir a Buenos Aires durant un viatge de feina.
Tot i que es va tractar d’una fallada renal, un col·laborador molt pròxim a ell va arribar a dir: “A en José Manuel l’ha matat la Soraya”. Evidentment, no ho deia de manera literal, sinó amb referència al que havia hagut d’aguantar aquells últims mesos, aquelles últimes setmanes, aquells últims dies.
Fins que va acceptar el càrrec de fiscal general, com a magistrat del Tribunal Suprem, tenia una vida relativament tranquil·la. Anava amb metro a treballar, de tant en tant es presentava al Calderón a veure el seu Atlètic i en les estones lliures organitzava xerrades per a l’Associació Justícia i Opinió, un petit col·loqui on era molt estimat. Després de morir-se li va agafar el relleu el seu company Antonio del Moral, que en acabat va ser designat per formar part del tribunal que jutjaria el procés.
Apassionat de les cerveses fresques, durant els catorze anys que Maza va estar de magistrat al Tribunal Suprem, el seu nom va començar a sonar quan, en contra de la majoria, va emetre un vot favorable per condemnar el llavors jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme, sabent que allò no era competent i havia prescrit. “Seria realment un insult a la raó afirmar el desconeixement de qüestions tan essencials per un professional com el magistrat acusat i, en tot cas, una afirmació com aquesta, que de cap manera subscric, hauria de conduir no a l’absolució, sinó a una condemna per prevaricació”, va apuntar en el seu escrit. Garzón va ser condemnat i apartat per una altra causa: les escoltes il·legals del cas Gürtel.
Malgrat que era considerat un magistrat conservador, això no li va ennuvolar la vista per oposar-se a la investigació del secretari general de Podem, Pablo Iglesias, per presumptament haver rebut diners de procedència il·legal per part dels governs de l’Iran i Veneçuela. Després es va saber que aquesta informació havia estat elaborada per les conegudes com a
clavegueres de l’Estat per desprestigiar un partit que arribava amb força al panorama polític. Aquestes mateixes clavegueres també havien actuat contra dirigents catalans en l’anomenada operació
Catalunya i, de fet, Maza va haver de marcar una línia divisòria amb aquest grup de policies que havien infectat el Ministeri de l’Interior i pretenien intoxicar, a més, la justícia.
Quan va arribar a la Fiscalia General de l’Estat, amb 66 anys, Maza sabia què havia de fer amb el desafiament català. Una vegada va decidir posar tota la carn a la graella i presentar querelles per rebel·lió contra Puigdemont, la resta dels membres del seu Govern, la Mesa del Parlament, els dos màxims responsables de les entitats sobiranistes, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i fins i tot contra el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ja no hi va haver marxa enrere.
La maquinària judicial, igual que un transatlàntic, és lenta per arrencar però quan comença el camí costa molt de frenar. I això no ho entenien els dirigents independentistes, ni tampoc el Govern central. Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Rafael Catalá volien que Maza actués com un pinxo de discoteca: que els donés un ensurt i els atemorís, però sense que arribés la sang al riu. No van entendre mai que això no podia ser, i el temps així ho va demostrar.
Com a membres d’un govern van cometre l’error de creure que la política era capaç de moure muntanyes. Aquesta actitud no deixava de sorprendre després del que va passar amb Eduardo Torres-Dulce, el fiscal general de l’Estat quan es va celebrar a Catalunya la consulta del 9-N el 2014, que no seria cap altra cosa que l’avantsala del referèndum, en aquell moment amb Artur Mas de president de la Generalitat. El Govern central va tornar a fer el mateix de sempre: utilitzar a la justícia per pressionar els dirigents catalans. Catalá no va deixar de llançar missatges a Torres-Dulce perquè actués amb contundència i celeritat contra el president. L’Executiu volia amenaçar Mas amb una querella, però a la Fiscalia les coses no es poden fer a la manera dels polítics. El fiscal general ho va repetir una vegada i una altra: els temps de la política no són els mateixos que els de la justícia. Finalment va actuar contra el president català per un delicte de desobediència per haver convocat una consulta suspesa pel Tribunal Constitucional i ho va fer malgrat que els fiscals de Catalunya es van negar a presentar l’acusació. Va ser Torres-Dulce, per tant, qui va donar el mandat que l’autoritzava a presentar la mateixa querella que, al cap de quatre anys, ha suposat una condemna a Mas de tretze mesos d’inhabilitació per un delicte de desobediència. Ho va fer, però no quan volia Rajoy. Al cap de quinze dies, va dimitir.
Així és com sempre s’ha actuat des de l’Executiu. Un exministre de l’època de José María Aznar ja ho deia en privat tot defensant que Rajoy acabaria encarrilant la negociació amb el Govern i pactaria l’alliberament i l’arxivament de la causa: “El Govern és com Déu: ho pot fer tot”.
El fiscal general rebia trucades i advertències perquè presentés la querella, però sense anar més enllà: amb un ensurt n’hi havia prou. Si les conseqüències eren més grans, llavors políticament, la via de negociació es tancava completament i s’entrava en una guerra oberta. Maza era un convençut del que estava fent. En privat es lamentava que els esdeveniments a Catalunya eren el més greu que havia passat mai en democràcia, i els seus responsables haurien d’anar a la presó.
La seva actitud suposava un torpede a la línia de flotació de l’estratègia de Rajoy. Hi havia hagut prou temps per a la política. Malgrat que van poder seure a parlar i negociar, no ho van fer, de manera que se’ls havia acabat aquesta oportunitat. Ara començava el moment de la justícia, i Puigdemont, el seu vicepresident Oriol Junqueras i la resta dels consellers serien empresonats.
Catalá i Sáenz de Santamaría van intentar convence’l que frenés i aixequés el peu de l’accelerador. De portes endins, Maza reconeixia que aquells dies les trucades eren contínues. “Són una mica pesats”, deia amb resignació però sense perdre el bon humor. Però ell, com a jurista, sabia què havia de fer. Ja no hi havia política que valgués. Com bé van reconèixer en una trobada privada diversos fiscals que participarien en una de les investigacions vinculades al procés: “Nosaltres som com gossos de presa: quan ens deixen anar mossegarem; no hi som per fer política ni diplomàcia”.