Perdre a la Jonquera
Va ser des de l’altra punta de món, però com a mínim una consellera va dir allò que s’espera d’un governant quan parla del territori pel qual treballa i dels ciutadans amb els qui s’ha compromès. Àngels Chacón, sense aixecar la veu i alhora sense callar unes conviccions compartides pel corrent central de la societat catalana (“duc en un costat el llaç groc i a l’altre l’escut de la Generalitat com a consellera”), va afirmar que els talls de carretera d’aquesta setmana “poden perjudicar o afectar” l’economia catalana. Sembla de sentit comú, però la seva ha estat una declaració excepcional.
Encara ara ella ha estat l’única dels companys del Consell Executiu que d’una manera prudent i clarificadora s’ha manifestat sobre què implica allò del que els Comitès de Defensa de la República es van vantar en un comunicat per emmarcar. “Hem col·lapsat les grans vies de comunicació, les grans ciutats, bloquejat l’accés de mercaderies provinents d’Europa i hem generat grans pèrdues econòmiques en només dos dies”. Aquesta mena de bloqueig pel bloqueig és una victòria retòrica, no es pot pas negar, només comparable a aquella pintada mítica a un mur de Barcelona que tant va colpir al líric noucentista Lòpez Picó durant la guerra: “Visca la merda!”. I és que mentre uns apreten, apreten, d’altres s’aixequen ben d’hora ben d’hora per mirar de consolidar un horitzó de futur col·lectiu i de progrés, que assumeix la resolució del conflicte polític com un repte, però que no s’hi vol enrocar per justificar la paràlisi.
Estem en aquest punt. Entre una temptació i una oportunitat. La d’apostar pel bloqueig o pel desbloqueig. La de prosseguir amb la demolició èpica o la d’intentar reiniciar la sedimentació d’una esperança cívica. Ara mateix, després d’una dècada de crisi de l’autogovern i atrapats en una teranyina penal dramàtica, poques opcions més ens queden. I enfront de la còmplice incomoditat d’una part no menor de la classe dirigent a l’hora de problematitzar la via política de la confrontació, que vulguis que no a la força també és una via d’autolesió de la societat catalana, Chacón, posem per cas, va deixar entendre un matí a la ràdio el mínim que un polític responsable ha de dir.
Ho va afirmar des del Japó, durant un altre dels viatges que enguany ha fet per internacionalitzar el teixit empresarial local. D’aquesta missió econòmica, com de les altres, se n’ha parlat ben poc perquè tenim l’agenda informativa monopolitzada (per la judicialització de la política, per les coses de la política i no per la política de les coses), però poques accions governamentals poden ser tan constructivament fecundes com les reunions mil·limetrades que al llarg de la darrera setmana ha fet acompanyada en ocasions pel conseller Calvet i també per la presidenta del port de Barcelona. Paga la pena posar-ho en valor per no flagel·lar-nos dia sí, dia també.
Aquesta missió de diplomàcia econòmica, cinc anys després de la última que la Generalitat hi va fer, s’inscriu en una fase espectral de la globalització: les tensions entre la Xina i els Estats Units i dels Estats Units amb Europa sembla que forçaran un canvi del paradigma geopolític consolidat durant dècades. És en aquest marc en construcció, empetitit respecte del que teníem, on s’haurà d’ampliar mercats i consolidar relacions ja existents, que en el cas de Catalunya i el Japó no són pas poques. Des de la dècada dels setanta hi ha empreses nipones instal·lades aquí, i des de 1988 la Generalitat té oberta una Oficina d’Acció a Tòquio. Al llarg del 2018 les empreses del país van exportar-hi productes amb un valor de 849 milions d’euros, un màxim històric que representa el 33,6% de les vendes espanyoles al país nipó. És un capital que cal preservar i, en la mesura dels possibles, eixamplar.
El viatge de Chacón, que ha servit per aclarir als inversors quina és la situació política a Catalunya, ha pretès aprofitar noves escletxes de negoci que els estats membres de la Unió ara tenim al Japó. Perquè al febrer va entrar en vigor un tractat de Lliure Comerç Japó-Unió Europea i aquest tractat, que incorpora un compromís específic en relació amb els acords de París sobre el canvi climàtic, facilita l’entrada de productes europeus al país nipó i possibilita que empreses europees exerceixin allà un paper més rellevant. Una derivada d’aquesta nova relació és un altre acord entre el Japó i la UE per coordinar projectes digitals, d’energia i de transport. I el port de Barcelona n’ha volgut treure partit presentant-se com un hub estratègic per a l’entrada i distribució de mercaderies provinents d’Àsia. Quan Mercè Conesa hi ha defensat el potencial del port com a centre logístic, ho ha fet en relació amb la península Ibèrica, però també explicant que el de Barcelona és l’únic de l’Estat amb connexions ferroviàries amb el continent europeu.
I aquesta ha de ser la nostra aposta, lluitant com sempre per millorar les infraestructures que se’ns escatimen, o jugar-ho al tot o res i perdre a la Jonquera cridant independència o barbàrie.
Mentre uns ‘apreten’, d’altres s’aixequen ben d’hora per consolidar un futur col·lectiu i de progrés