Empoderar-se, amb mesura
Una altra nova paraula que s’ha fet popular: empoderar-se. Les paraules s’utilitzen, es queden i se’n van. Però pot ser que empoderar-se es quedi més, perquè té significat i sentit. Empoderament és un anglicisme –com implementació, marginalització o
governança– que en el seu cas prové de la Conferència Mundial sobre la Dona celebrada a Pequín el 1995.
Es va dir amb aquesta paraula que elles han de reivindicar la seva dignitat, facultats i drets per exercir les capacitats de representació, participació i presa de decisions, tant en l’àmbit privat com en el públic, i que els corresponen com a tot ésser humà adult i amb ús de raó. Empoderar-se, atesa la injusta situació encara de la dona, és un terme, doncs, amb ple significat i sentit.
Val a dir que és una paraula que ha traspassat a altres àmbits que el feminista. Es parla de l’empoderament dels empleats i de la ciutadania en general per al seu reconeixement i drets en qüestions com la salut, l’educació o la mateixa participació política. En l’àmbit empresarial, del qual sorgeixen tants anglicismes, l’empoderament s’associa amb l’emprenedoria iel lideratge. Però a tot això cal preguntar-se: “I una vegada empoderats, què?”. Perquè l’ús del poder no sempre és bo quan un mana sobre un altre, i el poder en si mateix, sigui d’un individu, un grup o una institució, és una mica èticament discutible.
El que el poder comporta és un perill: el de voler tenir un avantatges sobre un altre.
Hi ha un camí llarg de l’empoderament al poder, però un altre de molt curt del poder a l’envaniment i la prepotència. Molts entenen el poder com el fet de treure avantatge sobre els altres. Quan es té poder i es mana sobre un altre, com veiem en el poder polític, sovint l’individu no actua com és, sinó com vol ser, o pitjor, com creu que és, i per això la classe política és avui una col·lecció de tipus arrogants incapaços d’escoltar i d’arribar a acords. Volen el seu poder, no canviar el poder.
El poder ens canvia quan va més enllà de tenir unes capacitats i uns drets garantits. I a qui li agrada que el manin? Qui vol un company de feina, o de llit, amb poder? Poder, doncs, amb mesura. No menys que el que ens dona el dret, no més que el que ens demana la justícia. Ningú no és més que ningú.