Els nàufrags sentimentals

Sol passar quan els pares emmalalteixen, o moren. O després d’una ruptura, d’una pèrdua greu. Llavors tornam a ser nins temorosos de nous monstres que s’afegeixen als que ja ens treien la son, perquè és mentida que no existeixen. Es multipliquen. I no sabem a qui recórrer. Ens estàvem menjant el món, i de cop se’ns indigesta. Allò que abans devoràvem llaminers comença a embafarnos, no ens omple.

El sopar va estar molt bé: bona gent, bon vi, bona amfitriona, un succionador de clítoris sense estrenar, moltes rialles. “Estem fatal”, comentava ell. Parlàvem de la dificultat de trobar parella, sobretot si mai no t’has preocupat de tenir-la. “Surt a un home interessant per cada set dones extraordinàries”, calculava una amiga. I una altra: “Doncs si a les heterosexuals us agraden el 10% dels tios, i d’aquests només hi ha disponible una tercera part, imagineu les lesbianes; encara tenim menys opcions”.

Fins ara la solitud era la nostra amant preferida i és com si, per rutina, s’hagués instal·lat a casa nostra, s’hagués convertit en parella de fet. No creiem en la indústria de l’amor: ni en les pel·lícules romàntiques, ni en la sèrie Modern love, ni en les aplicacions de cites. Tampoc esperam que sorgeixi com una aparició divina per complir els nostres desitjos. Sabem que l’amor s’ha de treballar, i mai no li hem dedicat més temps que el de la diversió, fins que el joc avorreix. I després, cercam una altra aventura. Un xut d’emocions. Ens anava bé així.

De sobte la solitud esdevé vertiginosa, un remolí dins l’aigua, i cal un lloc on aferrar-se. Algú que ens ajudi, malgrat que no ens salvi. Hi ha els amics, per sort. Però trobes a faltar haver compartit més vivències, més temps, haver construït alguna cosa sòlida i domèstica; haver après a serhi també per mal. Si haguessis de ferho ara, no sabries ni per on començar.

Dilluns va ser el dia del Solter. Passam per algunes crisis, igual que tothom. També els qui tenen família se senten sols de vegades. Però és com si els solters haguéssim de reconèixer que ens equivocàrem en el plantejament, com si això nostre fos una fatalitat i no una decisió. En els moments difícils, gairebé ens convencen. I cada cop hi ha més moments difícils. Ens casaríem per por? Veus Pedro Sánchez i Pablo Iglesias fosos en una abraçada amb els ulls tancats i penses: que romàntic. Fins que recordes com hem arribat fins aquí i, per experiència, saps quin tipus de relació tendran. Llavors agraeixes no haver-te compromès amb certes responsabilitats.

La solitud era la nostra amant preferida,

però de sobte esdevé vertiginosa