“No es pot prometre abaixar tots els impostos, no és creïble”
L’exministre d’Hisenda del PP afirma que l’“economia espanyola no està en crisi”
Cristóbal Montoro ha estat el ministre d’Hisenda de la democràcia que ha elaborat més pressuposats generals de l’Estat. Ni més ni menys que quinze, onze com a ministre i quatre com a secretari d’Estat, durant els seus dos períodes al Govern, del 1996 al 2004 i del 2012 al 2018. D’aquest any final de govern del PP són els últims pressupostos aprovats al Congrés, que encara són vigents perquè han estat prorrogats i tindran una validesa que cobrirà fins i tot una part de l’any vinent. Lluny de la política activa, el veterà polític del PP (Jaén, 1950) desgrana en una conversa amb
La Vanguardia la seva opinió sobre la situació econòmica espanyola. Montoro és optimista i descarta les anàlisis catastrofistes o alarmistes: “No estem en crisi i no hem pas d’entrar-hi. La situació actual no té res a veure amb la del 2007 o la del 2008”. Un diagnòstic que no coincideix amb el de la línia oficial del seu partit, molt més pessimista i temptat de comparar els dies d’avui amb els que van prologar la gran recessió.
Montoro fonamenta la seva opinió sobre algunes dades bàsiques de l’economia que considera realment rellevants. “Per setè any consecutiu, i aquest és un fet històric, la balança de pagaments és positiva. Es registra un creixement econòmic sostingut sense inflació, un altre fet diferencial respecte al passat, i és fins i tot quatre vegades més baix que a Alemanya, de manera que millora la posició competitiva. L’ocupació continua creixent, en termes d’afiliació, al ritme d’un 2,3%, superior fins i tot al del producte interior brut”, apunta de manera introductòria. Recuperant de memòria les seves últimes setmanes com a màxim responsable de la Hisenda espanyola, Montoro recorda que l’actual desacceleració del creixement que registren els últims indicadors no és cap sorpresa, i ja es preveia com a futur més previsible a l’hora d’elaborar els comptes del 2018.
A més, segons analitza, l’economia internacional, que els últims mesos havia virat en contra del creixement a causa de la guerra comercial, les incògnites negatives entorn del Brexit i les turbulències a la Xina, gira un altre cop. El xoc comercial entre els EUA i la Xina s’està suavitzant i la tranquil·litat torna de mica en mica a envoltar les negociacions sobre el Brexit. La Xina tampoc no és motiu d’una inquietud desmesurada. Aquests últims esdeveniments també desdramatitzarien l’efecte negatiu global sobre l’economia espanyola.
I l’endeutament públic, gairebé del 100% del PIB, una mena de pinça que paralitzaria la capacitat d’acció de l’Estat davant hipotètiques noves escomeses de la crisi? Segons l’opinió de Montoro, “el que importa és l’endeutament net total amb l’exterior, que és més baix, de prop d’un 81%, i les empreses i les famílies han aprofitat els anys de crisi per rebaixar el deute considerablement, 600.000 milions menys des del 2010. Les empreses ja s’autofinancen les inversions, no hi ha necessitat de recórrer a l’endeutament exterior. Aquestes xifres no són dramàtiques degudament contextualitzades”, explica.
“La situació actual no té res a veure amb la del 2007 o la del 2008”
“L’important és l’endeutament net total amb l’exterior, i és de prop d’un 81%”
Ara bé, no és possible estar amb Cristóbal Montoro sense parlar d’impostos. Es tracta del polític espanyol que encarna per antonomàsia la idea que l’“Estat soc jo”, el responsable màxim de la recaptació, en aquest cas durant quinze anys, la font que legitima i alimenta tota la funció pública. La política fiscal. La principal línia divisòria entre esquerra i dreta. L’element de la política econòmica que concreta i polaritza més les opcions. Apujar-los, abaixarlos, suprimir-los. El cavall de batalla en cada contesa electoral o debat parlamentari.
També el fantasma que el persegueix. Acusat d’haver promès una baixada general d’impostos durant la campanya del 2011 en què Mariano Rajoy va aconseguir la majoria absoluta i que va desembocar, tot just prendre possessió el nou govern, en una històrica i generalitzada pujada dissenyada i executada pel mateix Montoro. Tot i que d’aigua passada molí no en mol, l’exministre afirma que es tracta d’una llegenda urbana, que ell no va fer aquesta promesa, que “d’això no n’hi ha cap registre, ni a Google ni a cap diari”, que l’únic impost que va dir que no apujaria –“i vaig haver de fer-ho molt a pesar meu”– va ser l’IVA.
I ara, quina política fiscal preconitza? Comparteix la idea de la nova dreta que cal abaixar tots els impostos tant com sigui possible? Si bé defuig analitzar els programes polítics dels partits sobre la matèria i manté la seva condició de militant del PP, defensa que “no es pot prometre abaixar tots els impostos, no és creïble i la ciutadania sap que és així”. “Un bon polític és conscient que de vegades val més no parlar del que faràs abans que prometre una cosa que no pots complir”. Montoro recorda que als programes econòmics del PP que ell va elaborar no es va parlar mai de rebaixar les cotitzacions socials ni dels impostos de successions i patrimoni; en canvi, sí que s’hi van incloure sempre referències a la rebaixa de l’IRPF.
Tant el govern del PP a la Comunitat de Madrid com el de l’Ajuntament de la capital han anunciat, i fins i tot emprès, noves rebaixes fiscals generalitzades, en contrast amb la tendència en la majoria de les altres comunitats autònomes i grans ajuntaments de la resta de l’Estat, incloent-hi els menys endeutats, com Barcelona.
“Val més no parlar del que faràs abans que prometre una cosa que no compliràs”
En els del PP que jo vaig elaborar no es va parlar mai de successions ni patrimoni; sí d’IRPF