La casa de Déu i de la música
Els temples barcelonins podrien acollir tants concerts com Venècia o París?
Visitar Venècia i gaudir d’un exquisit Vivaldi o d’un Monteverdi a la mateixa església que fou el seu hàbitat natural; escoltar a la Karlskirche de Viena un sublim Rèquiem de Mozart, o gaudir d’una marató d’Avemaries en esglésies de París com a Saint Germain-des-prés. És una activitat merament turística o és part de l’experiència cultural que tota gran capital aspira a oferir als seus habitants i visitants? Barcelona disposa d’una interessant oferta musical en temples gòtics i esglésies barroques, però està en condicions de normalitzar-la i proporcionar a un Bach o un Palestrina els llocs amb la corresponent ressonància estètica?
El diagnòstic
“Per què no? Tenim les esglésies, tenim els músics i podem convidar el públic, tant local com turístic, ja que entre els visitants hi ha melòmans i d’altres que no ho són però que volen participar en una experiència de concerts”, apunta Joan Oller. El director general del Palau de la Música és dels qui, malgrat tenir sala pròpia, no dubta a portar determinats repertoris corals a les basíliques, com la de Santa Maria del Pi, on Philippe Herreweghe va dirigir l’any passat Les fonts d’Israel de Schein. “Ja hi ha cicles interessants –afegeix–, alguns d’excel·lents, com les Misses Polifòniques que dirigeix Mireia Barrera, però és clar que l’oferta podria créixer. No serà un boom, ja que no anem boiants de públics, però els hem de generar”.
Repertoris amb identitat pròpia
És difícil associar Barcelona amb un repertori mainstream i nostrat vinculat a esglésies. A Europa el clergat va actuar en altres temps de mecenes de grans compositors, però no hi ha un Bach català, ni un Monteverdi que pugui cridar el turisme sensible. Encara així, la polifonia de Cererols i tota l’escola montserratina no és lluny de Bach i sí a l’altura de Victoria i Palestrina. Sense anar tan enrere, Antoni Soler i Ferran Sors procedien d’aquesta escola.
El recel del papa Ratzinger
Sens dubte la programació en basíliques barcelonines abunda més del que sembla, però hi va haver un temps, amb el Festival de Música Antiga que va fundar La Caixa, en què s’expandia més. Això era abans que el papa Benet XVI manifestés la seva inquietud per l’ús musical que es feia de les esglésies catòliques. En diferents moments de la història, l’Església ha promulgat documents amb recomanacions per limitar el
repertori al culte. Pius X va proposar el 1903 de distingir la música en esglésies, que no fos la que s’escoltés en auditoris o òperes, ja que al segle XIX hi va haver organistes que assistien a una òpera la nit i l’endemà al matí a missa feien improvisacions amb àries de Bellini o Donizetti. Ho explica l’organista Juan de la Rubia: “L’església va voler tornar a posar en relleu l’esperit més pur de la música religiosa”. Sigui com sigui, al cap d’un segle, hi va haver rectors que es van prendre Ratzinger al peu de la lletra i van prohibir fins i tot una pavana o una cançó d’amor en un casament. Aquesta desconfiança ha disminuït els últims cinc anys.
Programació notable per a locals
“Sempre hi va haver cicles a Barcelona: a Sant Felip Neri fins i tot Euroconcert en tenia un i Ibercamera hi va fer recitals. I a Santa Anna el Palau va arribar a iniciar una sèrie de concerts”, assegura Víctor Medem, del festival Barcelona Obertura, una cita que s’ha estès a espais com l’església de Sant Pau del Camp. Però posem el focus en l’oferta actual, dirigida més aviat a un públic local. Hi ha l’exitós Cicle d’Orgue de la Catedral, un instrument del segle XVI que va ser restaurat el 1994 per Gabriel Blancafort. Amb la seva gran mida, quatre teclats i pedal, permet interpretar repertori de diferents èpoques i estils, com demostrarà la històrica Montserrat Torrent el dia 20, en el segon dels vuit concerts del cicle que organitza De la Rubia. “No és l’únic orgue que s’ha recuperat els últims 30 anys. A la Guerra Civil se’n van destruir molts i d’altres es van deixar perdre en la postguerra per falta d’ús”, afirma qui al seu torn és l’organista titular de la Sagrada Família. Ahir, sense anar més lluny, el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en beneïa un altre a Sant Vicenç de Sarrià, un Albert Blancafort de 2.577 tubs.
Pel que fa a cors, el Francesc Valls canta en misses de la Sagrada Família –on no surt a compte llogar la sala i tancar-la a visites– i també a la catedral (per exemple avui a les 10.30 h). I el Barcelona Ars Nova que dirigeix Barrera ofereix tres Misses Polifòniques a l’any, durant la litúrgia al monestir de Pedralbes. Aquest conjunt, format per artistes d’ensembles com el de Herreweghe o Savall, ofereix a més dos oficis, per Nadal i Pasqua, a Sant Just i Pastor, que disposa, recordem, d’un orgue històric restaurat recentment.
Una altra proposta vinculada a la litúrgia és el Bach zum Mitsingen, cicle integral i participatiu de les cantates de Bach, d’on va sorgir la Beca Bach i el festival Bachcelona. Més cicles que cal esmentar: el de l’Orquestra Barroca Catalana a Sant Felip Neri (avui a les 19 h), església en què l’orquestra Vespres d’Arnadí ha tingut cicle estable tres d’anys, si bé s’ha acabat instal·lant al Palau, “un espai més fix i adequat per a segons quin repertori, ja que les esglésies ressonen massa”, diu Dani Espasa, el seu director.
Acústica, tirant a excessiva
Quan van dissenyar les Misses Polifòniques, Mireia Barrera i Josep Pons, director musical del Liceu, van fer un periple per moltes esglésies de Barcelona: “N’hi ha de bellíssimes, però amb bona acústica no n’hi ha tantes, algunes són molt ressonants”, adverteix Barrera. A la Mediterrània són totes de pedra i així com Santa Maria del Mar té èxit per Nadal i Pasqua amb repertori per a orgue i grans Messies de Händel, la seva exagerada reverberació no respecta el detall. Sant Felip Neri i Sant Just i Pastor són en aquest sentit les més disputades, i és interessant la basílica de la Mercè, on el rector i organista –ara amb un orgue firmat per Gerhard Grenzing– està organitzant un cicle. Ah, i “la capella de l’Esperança, on es fan pocs oficis, és ideal per a enregistraments”, indica Espasa.
Sacralitzar o dessacralitzar espais
“Aquí no hi ha gaires casos, però a Alemanya i països del nord són típics els espais dessacralitzats i reconvertits en auditoris, llocs preparats que s’adeqüen a certes músiques i que al final hem pagat entre tots”, opina Robert Brufau, director de L’Auditori i impulsor de l’exquisit festival Llums d’Antiga que es programa en diverses basíliques, com Santa Maria del Pi. “És un cicle que funciona bé perquè cada vegada més esglésies i capelles veuen això com una font de finançament i de revitalització del patrimoni”.
A Santa Maria del Pi, en plena àrea turística, hi ha recitals de guitarra flamenca amb repartiment de
flyers que hàbilment remeten a actuacions (més cares) de la mateixa companyia al Palau de la Música. Per mossèn Armand Puig, rector de la basílica de Sant Just i Pastor, l’ús ha de ser un altre. “Implantant els lloguers es poden convertir en sales de concert barates”, adverteix. Si bé d’altra banda detecta que la sensibilitat musical ha crescut els últims anys. “Hem passat l’època de fer músiques senzilles perquè la gent les cantés a l’església. Es considerava que participar era cantar, però amb les Misses Polifòniques s’ha vist que també s’aconsegueix amb l’escolta”.
“Per què no: tenim les esglésies i els músics, i podem convidar el públic local i turístic”
“N’hi ha de precioses però amb bona acústica no n’hi ha tantes, algunes són molt ressonants”