Quan el diàleg va ser possible
Emissaris de la Generalitat, govern central i oposició es van reunir en secret abans del 9-N per abordar la crisi catalana
Hi va haver un moment que va ser possible”. Qui pronuncia aquestes paraules, no sense certa malenconia, és Joan Rigol, expresident del Parlament i una de les tres veus que, amb qui fos significatiu assessor del PP, Pedro Arriola, i l’excap de gabinet dels expresidents González i Zapatero, José Enrique Serrano, va formar una confidencial taula de negociació al nivell més alt per encarrilar la crisi territorial catalana els mesos previs al procés participatiu del 9-N.
El calendari marcava el 2013 i el procés sobiranista avançava per les coordenades de la mobilització social abans de fer el primer pas, amb el 9-N, a la pantalla de les votacions. Un escenari en què Rigol ja avisava a Madrid que el sobiranisme “no era un episodi circumstancial” i que si no s’hi trobava una sortida s’enquistaria, rememora ara l’expresident de la Cambra catalana.
Una missió per a la qual van posar fil a l’agulla emissaris del Palau de la Generalitat (Rigol) i de la Moncloa (Arriola). Un duo a qui, després de les primeres cites, es va afegir un delegat del PSOE (Serrano). “No es pot trobar una solució amb només un dels grans partits”, argumenta l’expresident del Parlament. Rigol, Arriola i Serrano van mantenir una dotzena de trobades sotto voce a Madrid i Barcelona al mateix temps que Artur Mas i Mariano Rajoy esbombaven públicament els seus desacords. Rigol recorda que Rajoy, Mas i Alfredo Pérez Rubalcaba seguien les converses “de molt a prop”. En la divisió catalana n’estaven al corrent quatre noms de l’espai convergent: Mas, Francesc Homs, Núria de Gispert i Josep Antoni Duran i Lleida.
Hi havia un “clima de reconeixement mutu”, cosa que permetia que les parts posessin les seves propostes sobre la taula. Com va ser el cas de Joan Rigol. Una oferta que, recalca en declaracions a La Vanguardia, coneixien a Palau, tot i que el seu contingut era responsabilitat exclusiva de l’expresident del Parlament.
Els documents que Rigol va traslladar als seus interlocutors subratllaven la importància de “canviar la imatge de no-diàleg” Estat-Generalitat. Per això, i per esquivar reticències, Rigol proposava que institucions de prestigi –la Fundació Ortega y Gasset, a Madrid, i l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, per exemple– fessin una mena de “pedagogia” per facilitar-ne l’acceptació.
Eren canvis que passaven per una proposta d’acord entre els principals partits estatals i catalans per obrir un procés de reforma integral de la Constitució. Un “aggiornamento” de la Carta Magna per revisar no només l’encaix de Catalunya –traspàs exclusiu de les competències en llengua, cultura i educació; disposició addicional 5a a la Constitució per reconèixer-la com a realitat cultural, històrica i institucional; i pacte fiscal, amb Agència Tributària pròpia i una quota de solidaritat amb l’Estat–, sinó afegint-hi també una reformulació del Senat i la incorporació de la pertinença d’Espanya a la Unió Europea. “Això permetia no focalitzarho només a Catalunya i facultar que tot Espanya votés la reforma constitucional”, argüeix Rigol. Una urna a tot l’Estat i una segona a Catalunya. Amb tot, el resultat no hauria estat vinculant. “Legalment no podia ser-ho, però sí que havia de portar implícit un compromís polític”, argumenta.
La proposta de Rigol, tot i això, va quedar en un exercici teòric. L’expresident del Parlament insisteix, de fet, en què la clàusula de confidencialitat amb Arriola i Serrano li impedeix esmentar com la va rebre el PP i el PSOE. En qualsevol cas, setmanes abans del 9-N la delicada taula que havien teixit els emissaris de la Generalitat, el Govern central i els socialistes es va destruir. “Va caure des de dalt”, confessa Rigol. Amb tot, hi va haver un moment en què va ser possible. La incògnita és quan tornarà a passar el tren.
Rigol va plantejar una reforma integral de la Constitució en la dotzena de trobades amb Arriola i Serrano