Contra la discriminació de gènere
En cas que continuï la tendència actual, l’hospital Clínic de Barcelona haurà atès a finals d’aquest any 475 víctimes d’agressions sexuals, un 85% de les quals són dones. És a dir, només en aquest hospital de referència de la capital catalana són ateses 1,3 víctimes diàries, un 5,3% més que el 2018, mentre que dues terceres parts de les agressions són violacions. Amb l’afegit que de manera paradoxal baixa alarmantment (un 30%) el nombre de denúncies a causa del temor de revictimització durant el procés judicial. Unes dades esgarrifoses que posen de manifest que es tracta d’una xacra persistent davant la qual cal continuar insistint en la necessitat que tota la societat, des del governant fins al ciutadà, passant pel legislador, el jutge i l’advocat, els professionals sanitaris, els mitjans de comunicació i els ensenyants posin tota l’atenció en la lluita per desterrar aquesta realitat.
En contrast, la societat espanyola viu en l’actualitat un rebrot de la reacció contra la conscienciació social d’aquest problema, bé banalitzant o relativitzant la qüestió, bé negant-la o fins i tot pregonant un retorn a la masculinitat hegemònica de manera tan primària com desacomplexada. Aquesta és l’alerta que precisament avui, dia internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, s’ha de sumar al toc d’atenció d’un problema que, en la seva versió més tràgica, ha produït 90 feminicidis des de començament d’any i 1.027 víctimes mortals des del gener del 2003, quan es van començar a comptabilitzar els assassinats de manera rigorosa. Està clar que l’aparició de Vox, amb la seva posició reaccionària en contra de la llei de Violència de Gènere i de la igualtat de la dona en tots els àmbits de la vida, suposa la demostració que hi ha una part de la societat que pretén recuperar una masculinitat tòxica per mantenir la discriminació de la dona, malgrat els greuges i drames de tota mena que comporta. Una voluntat de fer marxa enrere que sempre ha existit, per descomptat, però que ara ha conquerit escons legislatius i notables suports mediàtics per promoure el seu ideari ultramuntà.
Una de les qüestions del problema que mereix ser analitzada a fons és que, malgrat la tasca de conscienciació social duta a terme els últims anys i dels avenços en matèria de legislació i d’institucionalització policial i judicial, es dona un alarmant retrocés en el nombre de denúncies. Significa que una part important de les víctimes prefereixen protegirse abans que demanar reparació davant el jutge pels danys físics, psíquics i morals soferts. Per això, des del Col·legi d’Advocats de Barcelona es proposa una revisió legislativa que obligui a un acompanyament legal de lletrat des del mateix moment de la denúncia, així com aprofundir en la protecció cautelar d’acord amb la situació real de la víctima i promoure una formació especialitzada dels professionals que intervenen en el procediment contra la violència de gènere. Però també proposen els advocats barcelonins una revisió del tractament de la violència sexual que eviti la repetició de sentències preocupants i clamoroses que, com les de les anomenades manadas de Pamplona i Manresa, no fan més que potenciar la por de la víctima a presentar una denúncia.
Cal insistir, per tant, en la pressió social contra la impunitat que té encara la discriminació de gènere en totes les seves manifestacions i seqüeles personals i socials. Queda molt perquè, com a societat madura i democràtica –amb tota la càrrega moral i ideològica del concepte–, tinguem la sensació d’haver assolit un nivell d’igualtat de gènere satisfactori. Perquè es tracta d’un canvi cultural que ens allunya de la desraó i ens acosta al ple desenvolupament al qual com a espècie anhelem.
La violència contra les dones és una xacra que ha d’unir tota la societat per erradicar-la