Realitat virtual sonora

Les persones plenament alfabetitzades amb prou feines podem imaginar com és una cultura sense cap coneixement de l’escriptura. Ens costa entendre la buidor d’un sintagma com buscar una paraula, ja que, sense textos, els vocables com a tals no tenen presència visual. Són sons. Podem tornar a recordarlos, però no hi ha llocs on buscar-los .No tenen focus ni rastre, no descriuen trajectòries. Són incidents, com a molt esdeveniments.

Per comprendre què és una cultura oral primària cal començar per reflexionar sobre la naturalesa del so. Tota sensació es dona en el temps, però allò sonor ens planteja una relació diferent. Existeix només quan està deixant de produir-se. Més que perible, és essencialment efímer. Si pronunciem una paraula, en arribar a l’última síl·laba (-la), les anteriors (parau- )ja se n’han anat.

No hi ha manera d’aturar l’àudio amb la fidelitat amb què es detenen les imatges en moviment amb la funció de la pausa als aparells audiovisuals. Si ho intentem, el resultat és el silenci. O una nota o un acord aïllats que tendeixen a l’infinit. Cap altre camp sensitiu es resisteix tant a la possessió o, si més no, a l’estabilització. Per examinar una cosa de prop, preferim que estigui quieta. En canvi, el so immòbil no ens serveix per a aquest propòsit.

La vista aïlla, l’àudio incorpora. La primera situa l’observador fora del que està presenciant; el segon flueix cap a l’interior de l’oient. Fins i tot en les recents experiències immersives de realitat virtual, la visió ens arriba des d’una direcció. Per passar d’una part d’un escenari a una altra, cal moure els ulls. És així al món físic i també a l’entorn digital. No obstant això, recollim les veus, la música i els sorolls simultàniament, perquè ens envolten.

És més senzill submergir-se en el so que en la vista, per molts cascos o ulleres de realitat virtual que emprem. El telèfon, la ràdio, la televisió, l’ordinador, l’smartphone, la consola i la internet de les coses ens han introduït en una nova era de l’oralitat. Aquesta forma s’assembla extraordinàriament a l’antiga, per la mística de la participació, el foment d’un sentit comunitari i la concentració en el moment present. En tot cas, no és primitiva en absolut: la fabricació, el funcionament i l’ús dels equips es basen en l’escrit.